– «És possible. De fet, El gran dictat apareix quan ja existeix el Bocamoll i és absurd presentar una proposta igual. El que intentem, amb el decorat, la llum, la imatge, és fer un concurs de vespre. Les proves també són més estàtiques, no hi ha proves físiques com ara endevinar paraules amb mímica.»

– «Qualsevol iniciativa per afavorir un millor ús de la llengua, benvinguda sigui. Al programa de RAC1 La competència fem una secció, El català incorrecte, que intenta donar la volta als manual per parlar bé i molts lingüistes que ens han escoltat ens diuen que funciona millor la nostra proposta. Perquè ensenyant a la gent a parlar malament li estàs ensenyant quin és el mot correcte.»

– «Depèn de la temàtica a què pertanyi l'última paraula, que són molt concretes d'un àmbit professional o científiques. Et diria, però, que la majoria de programes es decideixen en paraules del primer i segon nivell que no tant per les últimes. Les primeres, en teoria, són les més fàcils, dubtes d'un accent, d'una h, de b o v, i de vegades els errors venen més d'aquí que no pas per les últimes. Però la gràcia de la prova és dictar una paraula. I si els concursants, tot i que no tinguin ni punyetera idea d'un terme mèdic, estan atents a la meva pronúncia, és molt probable que la puguin escriure bé. La pronúncia pot ser clau alhora d'escriure bé o malament una paraula. Si jo els dicto malament un mot, l'error no és dels concursants sinó meu. Amb el lingüista, repassem la meva dicció en cada una de les paraules que entren en concurs; m'hi insisteix moltíssim. Alguna vegada hem hagut d'interrompre la gravació perquè els concursants l'han escrit malament, per culpa meva, que no he pronunciat bé.»

– «Recordo de petit seguir molt Un, dos, tres, també El tiempo es oro o el Filiprim. Faig televisió, però no m'hi veig gaire. Per feina, miro Polònia i Crackòvia i un programa que acostumo a veure pràcticament sempre és Muchachada Nui; m'agrada el seu univers d'humor. I de sèries segueixo Perdidos.»

– «A priori, no. Però ajuda el fet d'haver estat darrere, ajuda a tenir recursos en un directe, per exemple. Però no acostuma a ser el pas natural. De tota manera, en Toni Soler és un exemple de guionista que ha acabat donant la cara.»

– «Precisament per això pensava que no tenia futur presentant. Estèticament, jo vesteixo d'una determinada manera, les ulleres no són d'atrezzo, i pensava que no passaria una prova de càmera. I em va agradar que es decidissin per un tipus com jo per presentar un concurs de llengua. No sóc lingüista ni la meva imatge és seriosa. Per tant, vaig pensar que era una manera diferent d'enfocar un concurs de llengua, més moderna, que inclou neologismes que no te'ls trobaries al Digui digui. Els detractors critiquen que incloem anglicismes. Però ara són anglicismes de la mateixa manera que en el seu moment ho va ser futbol, per exemple.»

– «Sí. Amb l'Òscar Andreu vam apostar no per fer un programa d'imitacions, i ens vam muntar un univers de personatge...Tant l'Òscar com jo venim del guió, estem acostumats a construir biografies de personatges, de com parlaran, i vam parir aquesta estructura de programa també per diferenciar-lo del Minoria.»