És molt difícil reflectir, ja sigui en mitja hora de reportatge o en un debat d'hora i mitja, totes les arestes d'una realitat calidoscòpica i complexa com és la immigració i la convivència. Una de les maneres que té la tele d'abordar una realitat és la de buscar exemples, focalitzar l'atenció en casos particulars, personalitzar la situació. I aquest va ser el recurs utilitzat pel 30 minuts en el reportatge Salt: assaig de convivència (524.000 espectadors, 15% de quota) emès diumenge. Era també la manera perquè els reporters demostressin que ja feia un any que estaven «cuinant» el tema: mostrant imatges de la situació dels immigrats fa un any i ara. Però veient el reportatge, es tenia la sensació d'haver travessat el carrer Major de Salt una mica a vista d'ocell; una fotografia incomplerta de la realitat. Deixant de banda les declaracions de l'alcaldessa –una de les entrevistes imprescindibles– i de l'exalcalde, de la representant de Càritas, dels mediadors i les declaracions de saltencs il·lustres –Salvador Suñer i Guillem Terribas–, més pintoresques que representatives, el reportatge coixejava en donar més veu a saltencs de tota la vida i saltencs vinguts amb l'onada migratòria dels 60, les altres veus de la convivència diària.