Farà 30 anys de la constitució dels ajuntaments democràtics. El Punt ha celebrat la trentena, igual que El Cep i la Nansa també celebra la trentena, i el Setmanari de Vilanova també entraria en aquestes celebracions si no fos perquè a mitjan 1978 va acabar la seva primera època de manera estranya i va sorgir després, l'any 79, breument, amb un canvi ideològic radical, de formes i de contingut.

El projecte del Setmanari de Vilanova va ser una confluència d'interessos professionals, polítics, cívics i socials. Empeltats de l'efervescència de la transició democràtica, impacients davant la lentitud de l'evolució del Diari des de posicions franquistes cap a la democràcia, convençuts que calia un nou model de premsa en català, possiblement amb més il·lusió que capacitat; segurament, també amb més ganes que disposició real, un col·lectiu de gent jove i no tant jove es llancen a l'aventura de treure una publicació que, sense cap adscripció partidista, es movia en un cert catalanisme radical, en una clara oposició als ajuntaments postfranquistes però encara no democràtics i amb una voluntat d'informar, de prendre posició, d'influir en el dia a dia dintre de la ciutat. Al llarg de 69 setmanes van intentar fer un model de premsa democràtica i amb sentit de país.

Segurament aquesta voluntat de radicalitat en un sentit ampli va perjudicar la continuïtat de la publicació, d'una qualitat notable per algunes de les seves firmes més sovintejades: Virella, Molero (a qui es podria dedicar un retrat, per mèrits propis, perfectament), Pi de Cabanyes, Bienve Moya; o a als seus il·lustradors: Cardona, Satorra, o a les excel·lents fotografies de Güell... Va servir també perquè alguns excel·lents periodistes actuals hi fessin en el seu temps de becaris de luxe: Escribano, Capdevila, Farré...

Fou un aventura apassionant, sense cap remuneració per part de ningú, però amb un sentit de professionalitat seriós. Amb el suport econòmic de Miquel Adrià fent d'editor, el periodista Joan Randé fent de director a distància, i Eugeni Molero com a redactor en cap, aquesta publicació va donar un tomb a la informació de la ciutat. Va aixecar alguns entusiasmes (pocs) i més aviat molts recels i poca comprensió i això es va veure quan la precarietat econòmica assetjava la pròpia vida de la publicació. L'auxili demanat als partits democràtics va obtenir poca resposta amb les honroses excepcions de sempre. Segurament la publicació feia nosa i també és veritat que la desatrossa gestió dels ingressos publicitaris i la proximitat de les eleccions municipals va fer decidir l'editor, possiblement ben lluny de l'adscripció política de la majoria dels redactors, a desprendre's de la publicació i vendre-la a personatges propers a UCD que pensaven que podrien usar-la com a publicació per a la seva campanya municipal.

Fa trenta anys (buf!, trenta ja en són molts) que l'efervescència democràtica va engegar projectes que acompanyaven les necessàries reformes democràtiques de les institucions, projectes que alguns encara van treballant. Que durin molts anys més! Altres s'han quedat pel camí; tots, però, reflecteixen un moment, els inicis de la democràcia, que va comportar unes capacitats de creació de la societat en molts aspectes que van generar múltiples iniciatives que d'alguna manera van ajudar a bastir noves estructures i relacions i també a crear un nou imaginari col·lectiu, basat en la llibertat, el diàleg, en la tolerància, en la valoració de la diversitat i el debat, en la recerca de la cohesió.

L'exercici de recordar pot portar a una certa nostàlgia, a repetir allò que abans vivíem millor. No és cert. Amb les dificultats actuals, malgrat la situació d'un certa perplexitat general, ara vivim millor. Hem superat reptes importants i encara n'hem de superar molts, però l'experiència acumulada, el pòsit de coneixements, malgrat les imperfeccions, ens fa pensar que la societat vilanovina i per extensió la catalana és capaç d'afrontar les dificultats que avui ens fan dubtar del propi futur. L'empenta de fa trenta anys que va fer d'aquells moments una època d'esclat social, cultural i polític sembla que torna a manifestar-se de maneres inconnexes però certes. De l'empenta d'ara depèn el futur, com sempre, és clar.