Només per haver creat Plácido ja es mereix la nostra adoració eterna. Només per haver filmat Manresa, tan grisa i tan lluminosa alhora. Per haver convertit Cassen en un dels millors personatges del cine espanyol, per aquella història trista que fa riure tant.

Sí, Luis García Berlanga ha fet el seu últim mutis i a mi només se m'acudeix agrair-li, commogut, les tones de plaer que m'ha proporcionat.

Pertanyia a l'estranya estirp dels artistes incontestables, aquells sobre els quals hi ha una al·lucinant unanimitat.

No conec ningú que no adori El verdugo, ningú que no consideri que Bienvenido Mr Marshall és una obra mestra absoluta. Tothom amb qui parlo de La escopeta nacional és per dir-ne coses boniques. Recordar Calabuch i Los jueves milagro és recordar instants de gaudi cinèfil.

M'estranyaria bastant, però si sentiu algú que malparla de Luis García Berlanga, no ho dubteu ni un moment: o és un marcià o és que no ha entès res de res. No ha entès la terrible solitud de Tamaño natural, l'anarquia desmesurada de Todos a la cárcel, la lúcida paranoia de La vaquilla i el caos elegíac de París-Tombuctú. No em puc treure del cap l'última obra del mestre. Em fascina que sigui un resum de tota la seva carrera, em colpeixen les cançons que hi sonen i els còmics que oficien la funció complint el darrer cerimonial del vell savi que s'està acomiadant del cinema i de nosaltres.

Ens diu adéu amb la mà i ens convida a una paella valenciana, i de la boca li brolla Cambalache. I la canta, i ballem.