Normalment no es valora, i és lògic; la gent es recorda més del que està davant. Els que treballem com a càmeres d'agència no ho fem per buscar el reconeixement. A tots ens agrada que se'ns reconegui la feina, però no és el més important.

El meu títol oficial a AP és videojournalist, que seria videoperiodista, però a l'agència sóc càmera, periodista, productor... El que no faig és posar-me davant la càmera, ni enregistrar la veu en off perquè el material que fem és perquè sigui utilitzat per les cadenes. Les televisions reben la meva història i en poden fer el que vulguin: la poden fer més curta, poden utilitzar només les imatges o les declaracions. Si la història està prou bé, normalment l'emeten tal com l'has enviada.

Sí, a través d'internet puc fer coses més personals, històries amb una intencionalitat més de denúncia o que ajudin a donar a conèixer algun projecte. L'any passat vaig fer un documental amb uns amics amb l'objectiu d'ajudar un orfenat a Cambodja. Quan vaig decidir ser periodista, una de les motivacions que tenia és que la feina que fes fos d'àmbit social i que, en la mesura que es pogués, servís per a alguna cosa.

Cadascú fa el que vol i el que pot dintre de la professió. Hi ha gent que és en aquesta feina per diversos motius. Tant de bo tots els periodistes fossin compromesos i que la feina periodística servís per a alguna cosa.

Tinc un amic de l'institut que recorda que de petit ja vaig fer una redacció explicant que volia ser periodista. Era el que volia fer i sempre des d'aquest àmbit social, que tingués una utilitat. Sí que és una vida més aventurera, però m'agrada la sensació que tinc fent aquesta feina. És més fàcil fer reportatges de denúncia quan ets en una zona en conflicte, perquè tot passa davant teu; tot és més cru. I, a més, et permet viatjar. Quan fas aquesta feina, aprens en l'àmbit professional però també en l'àmbit personal. És aquesta barreja la que t'enganxa, però també sacrifiques moltes coses.

Per estar al nivell que jo estic, has de sacrificar moltes coses: veus menys la família, els amics, estàs molt de temps viatjant, en hotels...Això és dur. No és una vida rutinària, i això té coses bones, però també dolentes. És molt romàntic i bonic i t'aporta moltes satisfaccions, però no és fàcil. Treballo dur per fer el que faig.

No. Sempre faig la comparació que és com jugar a futbol a primera divisió. No trobes jugadors de més de 40 anys darrere la pilota; sempre n'hi haurà de més joves corrent més ràpid i amb més il·lusió que tu. I has de saber evolucionar. Cadascú ha de trobar el seu camí per sentir que la feina de periodista té sentit i que encara en gaudeixes.

A l'Afganistan, al Pakistan, a Geòrgia, al Líban...Han estat moments de molta sort, d'haver-me mogut uns metres i poder-ho explicar. He tingut sort, intuïció i que no era el moment.

Sóc molt crític,però destacaria el documental per ajudar a recaptar fons per aquest orfenat.

La gent s'ha anestesiat davant d'aquest tipus d'imatges de guerra, ho veu com un videojoc. Al públic ja no l'impacten aquestes imatges, que s'han de continuar ensenyant. Però és preferible explicar una bona història sobre una realitat concreta, que no pas un minut de bombes.