Devia ser l'any 2003. Es presentava a Barcelona la pel·lícula X, debut en el llargmetratge del guionista Luís Marías. Vaig anar a la roda de premsa amb el director i l'actor protagonista, Antonio Resines. Un periodista i crític de cinema va fer una pregunta correcta i gens agressiva, però Resines no se la va prendre bé i després d'increpar-lo durant un parell de minuts, va abandonar la sala. A la tarda, Resines en persona va trucar-me a la redacció d'aquest diari per disculpar-se.

Explico aquesta anècdota perquè des de llavors tinc clar que l'actor no té gaire simpatia envers la tasca del periodista i el crític. No m'ha sorprès que s'hagi pres tant malament les crítiques negatives a Cheers i hagi qüestionat obertament el rigor dels escrits sobre la sèrie apareguts a El País, signats per David Trueba i Marcos Ordóñez. Dissabte, Resines va anar a La noria per donar explicacions, parlar de la sèrie i rebre una bona sessió de massatge. Ell ben aviat va baixar del burro, va voler treure ferro a l'assumpte i va admetre que s'havia passat de frenada. Perfecte. Deu ser una persona de rampells fàcils. Més molesta va ser la generalitzada actitud d'ensabonada adoptada per Jordi González i els seus col·laboradors. “És molt valent haver fet Cheers en espanyol”, va etzibar el presentador. Molt valent? Per què molt valent? Què té a veure la valentia amb això? Van caure també en el recurs fàcil de relativitzar les opinions contràries: “El verdader veredicte és el de l'audiència”. Sí, sí, és clar. I tota la tele és una merda i sóc molt amic dels meus amics.