La normalitat democràtica tot sovint ens fa oblidar com n'és de recent la fragilitat estructural d'aquest país. La mort de Franco, que el pròxim 20 de novembre viurà un curiós trenta-sisè aniversari passat per les urnes, no va ser res més que l'inici d'un llarg camí d'extermini de les injustícies, que en els últims temps encara ha inclòs alguns obstacles anomenats conformisme i passivitat. Xavier Vinader (Sabadell, 1947) no només va rebre dimecres la medalla de la seva ciutat al mèrit periodístic. També va contagiar l'entusiasme per no abaixar la guàrdia i lluitar perquè el món no perdi mai els nous valors adquirits. Des d'una professió, la seva, que durant l'acte va merèixer l'autocrítica de la directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas –tots hem de lluitar per ser una mica més vinaderians, va dir–. Però també des de qualssevol d'aquells sectors que ho van tenir difícil per emergir dins la dictadura.

L'any 1984 fa la sensació que ja forma part de l'època de flors i violes en la qual la generació postfranquista ha tingut la sort de poder-se desenvolupar. Però per a Vinader, i la seva ciutat, encara era temps de plantar cara a les decisions salomòniques, d'aquelles que mantenien vigents els significats de mots com exili o indult. A finals de 1979, el periodista havia publicat per a la revista Interviú tres reportatges sobre la repressió que encara exercia l'extrema dreta al País Basc. El seu treball documental incloïa alguns noms dels paramilitars en actiu, i ETA va aprofitar la circumstància per executar dues de les persones esmentades als articles. Condemnat per “inducció a l'assassinat”, Vinader es va haver de refugiar a l'estranger fins que va ingressar voluntàriament a la presó de Carabanchel, on va passar tres mesos tancat en espera que el clam popular acabés forçant el perdó governamental. Les mostres de solidaritat van arribar de tot arreu, fins i tot des de més enllà de les fronteres espanyoles. Però molt especialment des de Sabadell, on la ciutadania es va manifestar i va fer popular l'eslògan Vinader, et volem a casa. L'acte de dimecres al Teatre Principal no va deixar de ser un providencial recordatori d'aquest procés d'estima envers una persona que gairebé es deixa la salut tot defensant la llibertat, com demostren els dos atemptats a les seves llars, les amenaces dels poders que va fer sentir intimidats, o les situacions de tot tipus que va viure durant la guerra de l'Afganistan o la Revolució dels Clavells.

“Sabadell, a més del meu lloc de naixement, és el marc de la meva formació de base. Aquí vaig conèixer per primera vegada els bigotis i el feixisme real”, va voler aclarir durant el seu torn de paraula Vinader, just després de rebre una medalla a la qual l'alcalde de la ciutat, Manuel Bustos, va donar valor afegit: “Ara, en pau i democràcia, és relativament senzill rebre distincions. Abans no ho era.”