No tinc un coneixement directe, sobre el terreny, al voltant de la malaurada trajectòria de la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), el nostre ens públic. Però he col·laborat en diferents etapes: als anys 90 com a corresponsal en la Costera de Ràdio 9. Uns pocs mesos. Per aquella època també vaig fer algunes retransmissions de futbol, en una promoció a Segona B, que figuren entre les més horripilants de la història universal de la ràdio. No m'ho demanaren més, amb bon criteri. Més endavant, a l'any 2008, vaig formar part de l'equip de guionistes de l'última etapa d'Autoindefinits, un digníssim (tot i que massa blanc, per al meu gust) programa d'humor. Una tasca que va tindre continuïtat amb Evolució i Socarrats. Per a mi va ser una experiència impagable, però també agredolça: molt poques de les meues amistats veien ja la televisió autonòmica, ni tan sols els programes de qualitat. Bona part de l'audiència havia estat expulsada per una programació banal, plana (a força de voler ser planera) i monocord. Però sobretot per un sectarisme polític i sociològic que tombava de tos: si algun estudiós extern haguera analitzat els continguts de tots aquestos anys pensaria que sols hi ha una manera única de ser valencià, la que representa el PP i tot el seu univers simbòlic i lingüístic fortament arrelat al “regionalismo bien entendido” i al mite del “Levante feliz” de gent laboriosa però que gaudeix de la vida. Digueu-li infantilisme: bingo.

Els darrers mesos, tanmateix, s'ha produït un cert canvi: propostes musicals en valencià, fins i tot les més combatives, tenen cabuda als informatius. I el mateix els escriptors i escriptores en llengua catalana del País Valencià. Puc donar fe directa de tot això. Desconec en quin moment es va passar de les engrunes aïllades de Punt 2 al primetime de Canal 9. A una certa normalitat. El personal, amb motiu, va al·lucinar en veure les successives gires asiàtiques d'Obrint Pas a la televisió, per posar un cas paradigmàtic.

Al mes de setembre passat, mentrestant, vaig rebre una proposta per incorporar-me a les tertúlies matinals de Ràdio 9. Amb un servidor, també s'hi afegien periodistes com ara Joaquín Ferrandis i Salvador Enguix o el combatiu dirigent socialista Manolo Mata. Si més no, una certa perestroika. Vaig acceptar. No pots criticar la manca de pluralitat de RTVV i, a continuació, fer-te l'estupend. Quan es va decidir tot això? Amb Francisco Camps de president ja puc assegurar que no.

Passa que tot això potser arriba tard. Dues dècades i un deute astronòmic després, RTVV és un llast econòmic i social. Ho pagaran els treballadors. I haurem de saber quins treballadors, perquè a aquella casa hi ha excel·lents professionals, els marginats i alguns dels que han fet el cap clot per sobreviure. Hi ha gent que es guanya el sou públic i uns altres que fan pessebre. En un article recent, Enguix contava el cas d'una família, propera a un conseller de Camps, que té els seus cinc membres contractats en RTVV. Amb un parell. Sabent això, no hauríem de descartar, com apuntava el conseller per Compromís Rafa Xambó, que el futur ERE es convertisca en una nova cacera de bruixes, inadaptats i resistents.

S'anuncien acomiadaments (amb assessorament d'una empresa privada, té ous) al mateix temps que Canal 9 aireja la Fórmula 1. Uns sis milions d'euros per temporada en drets televisius. Per unes proves que ja retransmet una altra cadena. Ai las. Tot ha estat així. I si no, recordeu la visita del Papa i l'absurd, caríssim i oliós desplegament de RTVV. Penses en tot això, contemples el deute, t'acullen episodis com els de Vicente Sanz o l'etapa gloriosa de Jesús Sánchez Carrascosa, i t'entren ganes d'enviar-ho tot a pastar fang. Que li boten foc, com li agradaria a l'impulsiu Toni Cantó (¿una televisió en valencià? Puaggs!), que no passa res, que en acabant ja són legió els mitjans de comunicació públics i privats que han tancat i han alimentat les cues de l'INEM. Per què perllongar l'agonia? A una altra cosa. De fer-ho, al president Alberto Fabra li dedicarien elogiosos editorials a la premsa madrilenya i els seus (almenys els no afectats per la desocupació familiar) li farien la volta al rogle, als muscles o sota pal·li. Un heroi de l'Espanya com ha de ser.

Passa que no sé per què hem de resignar-nos a això. Hauríem de ser capaços encara de construir (reconstruir, més aviat) una televisió de servei públic, de qualitat, el més plural possible, en valencià, i que done eixida els excel·lents professionals de l'audiovisual que tenim, independentment de la seua ideologia. I si no —ja sóc gran per als contes de fades— és que mereixem habitar per sempre el parany de la irrellevància, el pou negre de la història a què ens han condemnat els aprofitats, els inútils i els incompetents. L'exili seria ja una opció entre vàlida i necessària.

(sotalacreueta.blogspot.com)