En nom del país es fan moltes coses –que s'han de fer–, però que la bandera i la normalització no serveixin d'excusa per tapar-nos els ulls. I amb el màxim aparador del cinema català que és la gala dels premis Gaudí no s'han fet les coses tal com serien desitjables en benefici de tots plegats. TV3 va emetre la gala amb retard, amb una diferència de mitja hora respecte de l'acte del Teatre Arteria. No entenc el no-directe en una retransmissió, i encara menys en una entrega de premis. I no l'entenc quan ara les xarxes socials propaguen les bones noves a l'instant. I en el canvi d'hàbits de consum televisiu, cada cop són més els que simultaniegen què es diu al Twitter del què passa a la tele. Per què el retard? Per mantenir Crackòvia i la seva audiència? Si la de dilluns era la Nit del Cinema Català, per què no muntar una connexió prèvia –com es fa amb el Barça– de l'arribada dels convidats a la catifa vermella. El glamur nostrat també ens normalitza. El problema de fons, però, i més descoratjador, va ser la gala, que, més enllà de la lectura del contingut d'uns sobres –tot i ser actors, ho resolien amb dificultat–, és un espectacle televisiu. No es tracta que Xavi Mira faci de Ricky Gervais; aquest és l'error, la imitació del format, del concepte. El de presentador d'una gala és un paper ingrat i els més bons es fan malbé per culpa d'un mal acudit, de la concessió obligada a la incorrecció política –ara aplaudim el cavall, ara aplaudim el conseller–, d'uns diàlegs pretesament enginyosos amb la companya pallassa o per culpa d'uns números musicals que no semblaven del Paral·lel. I el cinema català es mereix un aparador millor.