He llegit i escoltat crítiques ferotges contra la gala dels premis Gaudí. Francament, el balanç global jo tampoc el trobo excessivament satisfactori. D'entrada trobo perfecte, inclús reivindicable i necessari, que els còmics mostrin la seva ànima rebel i afinin la ironia i el sentit escèptic davant del poder. Això es fa a les gales de tot el món, tots els guionistes d'aquest tipus d'esdeveniments aposten per la broma i l'acudit políticament incorrecte. I si a algú això li produeix picor, ja pot començar a rascar-se. En aquest sentit, alguns moments de la gala van ser afortunats i que sortís algun doble sentit sobre la crisi, les retallades i inclús algun hospital era previsible i acceptable, però el número musical sobre la corrupció, precedit per alguns noms i cognoms no del tot ben triats, em va semblar un punt ofensiu i demagog. Tampoc em va agradar la sensació de caos i desconcert en l'entrada i sortida dels presentadors. Què li passava a Marc Recha? I a Manuel Huerga? Per què estaven tan nerviosos? Havia assajat algú? I el cavall a primera fila? No es podia embastar millor el gag i no ser tan barroer?

Ara bé, tampoc he escoltat gaires veus que destaquin el bon discurs de Pere Portabella i el seu divertit ball amb Sol Picó o l'excel·lent realització televisiva de la gala o els precisos comentaris de Jaume Figueras i Àlex Gorina. La gala de l'any passat va ser molt millor, més equilibrada i plàcida, amb tocs d'humor i de tendresa i sense estridències. Aquest em sembla que hauria de ser el model. Fem foc nou i no cal que ens hi acarnissem.