Fa temps que el terme investigació, aplicat al periodisme, s'ha pervertit. Primer perquè hi ha una manera de fer televisió, que ho demonitza tot en benefici de l'espectacle, i ha convertit els reportatges d'investigació en treballs de persecució del personatge, declaracions a peu de carrer, imatges amb càmera oculta i testimonis amb cares difuminades i veus distorsionades. Si no hi ha aquests elements, diguem-ne vistosos, d'aparador, i se'n fa una exposició ortodoxa, no sembla
investigació.

El cas Urdangarin és, des de fa un mes, l'únic exemple que, mereix, segons sembla, la investigació. És obvi que l'interès respon al perfil: el gendre del rei espanyol. I és obvi que, en aquests casos, cal ser el primer. Perquè després el que ens expliquin els altres ja està dit, sentit, vist o escoltat. La Sexta es va avançar a totes, primer amb un documental sobre la mansió de Pedralbes i amb l'especial de Salvados. Perquè, si ets Jordi Évole, Jaume Matas et truca per donar la cara i no l'has de perseguir pels carrers de Palma. Tele 5 ha optat per un seguiment literal: traslladant la investigació a Washington, a l'estil paparazzi. I Antena 3 s'ha afegit a la llista amb un documental que potser és el més complet, perquè és l'últim, però el perjudiquen els excessos ornamentals, en aquest cas sonors. La música incidental, que volia insistir en la gravetat dels fets, juntament amb la narració de Glòria Serra i el fet de vestir el format com si fos un thriller de corrupció política, el que aconseguia era danyar les oïdes de l'espectador. La tele busca tant el soroll que fa que ens perdem el fons,
i això és una llàstima.