“Sóc més reporter que corresponsal”
Interpreto el tancament de Rabat
i Bogotà com una decisió política més que no pas econòmica
Des del 2003 treballa per a TV3 a Pequín. Ha coescrit amb Lluís Caelles l'experiència viscuda a Fukushima.
Què és el que més el va impressionar?
El més angoixant va ser la possibilitat de rebre alguna mena de radiació, aquesta incertesa. Tenies molta informació, però sabies també que te n'havien amagat molta. Quan tornem aquí, ens fem revisions exhaustives; en principi tots estem bé. Pel que fa a la devastació, havia vist escenes més fortes en el terratrèmol de Sichuan el 2008 i potser estava una mica immunitzat perquè ja ho havia viscut. Hi vaig arribar la segona setmana, perquè la primera hi va anar en Lluís [Caelles]; vaig patir un còlic nefrític. I, sí, és una zona devastada i hi havia un drama humà del qual no ets indiferent; no vull semblar insensible, però ets allà per fer la teva feina.
És un relat del dia a dia?
No podíem fer un assaig sobre la qüestió nuclear –no és un llibre antinuclear– i la nostra aportació més adequada era aquesta: explicar com ho vam viure i recollir sensacions experimentades aquells dies. Hi encabeixes molta informació que has anat explicant en cròniques.
La feina del corresponsal ha de ser d'anàlisi?
Hi ha un tipus de corresponsal clàssic que és més aviat analista polític, i té molt de valor perquè sap del que parla. És el cas d'en Martí Anglada, que amb pocs detalls et feia una radiografia completa; és una llàstima que tingués una jubilació anticipada. El que jo puc aportar és el fet de ser al lloc; em considero més reporter que corresponsal. Ser allà i explicar el que estic veient, i això té un valor. A vegades sembla que tenir un corresponsal costa molts diners, que sigui inassumible. En el meu cas no és així: em pago l'oficina, l'ajudant... Sí que tinc despeses de desplaçaments, però sóc freelance. És cert que és un moment delicat per a TV3. És una empresa pública i entenc que, si retallen d'un lloc, han de retallar d'arreu.
Les retallades a TV3 han començat per les corresponsalies.
És delicat, perquè segurament hi ha una qüestió econòmica, però també de la imatge que vols donar. Si estàs retallant en hospitals i en altres sectors que la població percep com a més importants, alguna cosa has de fer. El tancament de Rabat i Bogotà l'interpreto com una decisió política més que no pas econòmica. Alguna cosa s'ha de demostrar que s'està fent. Tancaran Pequín? No ho sé. Però costa molt menys tancar-les que tornar-les a obrir. Hi ha una feina que no es veu: els contactes i coneixements que has fet, que costen molt més si s'han de tornar a posar en marxa.
Com és el control de les autoritats xineses?
A Pequín no he tingut grans problemes, només en comptades excepcions com ara Tiananmen, l'oficina de peticions i queixes, i l'any passat a Wangfujing, on s'havia convocat una protesta a través d'internet que no es va acabar de fer. Hi va haver un gran desplaçament de mitjans estrangers i es va activar un estat d'alerta que va derivar en interrogatoris individuals enregistrats amb càmera, a mi mateix, i amb un to intimidatori. Però Pequín és una illa on tens relativa llibertat. És diferent quan vas a províncies, perquè els poders locals volen protegir els seus interessos. Mai et trobaràs un policia que et posi la mà a sobre, però tenen altres vies per intimidar-te, enviant-te un pinxo, per exemple. També se t'enduen a comissaria, m'ha passat una quinzena de vegades en aquests deu anys; cada cop menys; depèn de si se senten amenaçats i si et veuen com un element hostil.