Dilluns al vespre estava veient el Telediario de Televisió Espanyola i vaig tenir una agradable sorpresa. Com que és ple estiu i les notícies acostumen a anar escasses, van decidir incloure una peça sencera de l'Informe semanal de la setmana passada –o sigui d'uns 10 minuts aproximadament– per cloure l'informatiu. No ho havia vist mai i em va sorprendre. La primera temptació va ser pensar en negatiu, sobre la mandra dels periodistes i sobre els continguts enllaunats com a recurs fàcil per allargar. Però aviat la concepció va canviar. Es tractava d'un delicat reportatge sobre Edward Hopper amb motiu de l'exposició que aquests dies té lloc al Museu Thyssen de Madrid. Me n'han explicat meravelles i tinc unes ganes terribles d'anar-hi, i, és clar, el reportatge encara me'n va fer venir més. Repassava la trajectòria del pintor amb senzillesa i eficiència, donava veu a especialistes en la matèria i, sàviament, confiava tota la força als quadres, al traç senzill i colorista d'aquest artista excepcional. Vam recórrer els paisatges de Nova Anglaterra –on va néixer– i els seus espais vitals i emocionals preferits, amb Nova York al capdavant. Vam aprendre, amb quatre pinzellades ben donades, què significa Hopper per a l'art del segle XX, com concebia ell l'expressivitat artística i per què són tan importants els seus quadres. Vaig gaudir com un camell, hipnotitzat davant la pantalla com si el temps s'hagués aturat. El temps, sí, tan important en els mons de Hopper i tan fútil que se'ns escola entre els dits.