–«No vull que se'm compari amb ell, en res, perquè per a mi és un referent i, a més a més, fa els programes amb tres vegades més de pressupost. Jo sóc alumne seu, sí, evidentment vaig sortir de Flaix, però no em vaig inspirar en cap moment en Afers exteriors. En Mikimoto busca catalans que han triomfat, han fet coses, a l'estranger. Jo no busco triomfadors, jo busco gent peculiar, que fa coses curioses o iniciatives curioses. Perquè, a vegades, més que personatges anem a un poble a cobrir iniciatives curioses: a Linyola fan un càsting de culs per trobar el caganer del pessebre; a Castelló d'Empúries fan l'Operació pregoner perquè no tenen pressupost per a un pregoner. Ens separem força de l'Afers exteriors.»

–«Hi ha molta gent que m'ho ha dit, en cap to de crítica, que els recorda un ‘Mikimoto a la catalana'. I fins i tot m'han dit que és una barreja amb Herois quotidians. Però no crec que vagi per aquí. Vull evitar les comparacions i sobretot amb en Miquel [Calçada].»

–«En aquell moment encara estava fent l'On vols anar a parar? de Catalunya Ràdio i parlant amb un amic em va explicar que al seu poble es retirava el mossèn de tota la vida i el seu substitut era un mossèn de color, i que a les tietes els costava més anar a confessar, i amb el meu amic em vam fer broma i ens va semblar graciosa la notícia. A partir d'aquí vaig anar rumiant i vaig pensar que estaria bé fer un programa sobre situacions curioses, peculiars i enfocat sobretot a pobles petits. I vaig presentar el projecte a TV3 i els va agradar. En un principi s'havia pensat que fos una secció, però després ho van veure bastant potent per fer-ne un programa.»

–«Hem sortit força gent d'allà i que actualment s'està dedicant a això. Però jo, més que una marca Flaix, que no sabria definir ben bé com és, crec que l'important són els referents, que són els caps que has tingut; que has pogut agafar una mica d'aquí i una mica d'allà. I en Miquel [Calçada] sempre havia estat una persona que m'havia agradat molt com ho feia. Evidentment em vaig empapar amb la seva manera de fer i la seva manera d'entendre l'humor. I és l'humor que sempre m'ha agradat sempre. No crec que sigui l'escola Flaix una escola de futurs humoristes.»

–«La selecció és el més important del programa i tinc un equip molt preparat per a això. Són gent, amb documentalistes evidentment, que busquen. Però el més efectiu sempre acaba essent ‘tinc un amic que coneix tal persona d'un poble que fa...' És un treball de recerca molt bèstia, i és l'èxit del programa. Estem buscant gent que són molt interessants però no surten als telenotícies. També TV3 ens ha demanat que hi hagués un equilibri territorial: Pirineu, platja... des d'Alcanar a Llívia.»

–«Fujo bastant de la polèmica. Al contrari, és per fer país: per veure les curiositats que tenim a Catalunya. Sempre ens ho mirem des de la perspectiva de l'humor i l'entreteniment.»

–«Sí. Jo acabo cada programa amb un ‘Quin país!', volent dir ‘com som!'. Riure's d'un mateix, que és molt sa.»

–«No tinc res tancat, però sóc home de ràdio i tard o d'hora m'agradaria tornar-hi. Encara que ara estic fent televisió i estic molt content.»

–«És molt aviat, però d'audiència ens està funcionant molt bé, estic molt content i TV3 també ho està. Tenint en compte que és estiu, que la gent volta molt i que anem als migdies, estem fent prop d'un 12% de quota.»