El en fa 30

La història de TV3 no s'entén sense el 30 minuts; un programa que divendres complia els seus trenta anys en antena. Es va estrenar el 19 d'octubre de 1984 –era un divendres– i el primer reportatge era Cavalls d'Espinavell: de la muntanya a la fira . El treball explicava el moment en què els cavalls, que han passat tot l'estiu a les valls del Pirineu, baixen fins al poble on els separen i vénen els poltres. En Cisco del Querol és el pastor que s'encarrega del ramat de cavalls i l'ànima de la fira. Els autors eren Francesc Escribano, Carles Pérez i Ramon Vallés, periodistes que representen la generació de professionals que van créixer amb el programa; l'evolució del periodisme i del món ha anat parell amb la del 30 minuts .

El crític Josep Maria Baget-Herms (1944-2004) en el llibre La Nostra: vint anys de TV3 (2003) assenyala tres punts claus en la història del 30 minuts. En primer lloc, el reportatge emès el 14 de desembre de 1984 sobre la seguretat a les presons arran de l'espectacular fuga i detenció del Vaquilla, que havia estat recollida en directe per les càmeres de TV3. Baget-Herms destaca l'interès que va despertar entre l'audiència i “fins i tot algunes polèmiques”. Un reportatge sobre la vida del habitants del Matto Grosso a través de la perspectiva del bisbe Pere Casaldàliga emès a l'abril del 1985 va causar també un gran impacte i va assentar l'esperit fundacional del programa: explicar el món que ens envolta, des de la realitat més pròxima fins a la més llunyana, i entenent el periodisme com a funció social. Però és el reportatge emès el 3 de gener de 1988, Raval: l'últim esglaó, realitzat per Jaume Vilalta (Quéquicom) i Miquel Garcia (ara cap de l'àrea de Nous Formats) “que va assolir un considerable impacte i es va convertir , segons els responsables del programa, en un dels primers clàssics; és a dir les produccions que creen estil i marquen una fita de la seva evolució”, segons escriu Baget-Herms. Més tard també vindrien la cobertura d'esdeveniments internacionals en una època, en què la caiguda del mur de Berlín, transformava el món. Periodistes com Carles Bosch, Carles Porta o Eduard Sanjuán signaven reportatges com el de Txecoslovàquia: al cor de la revolta o Sarajevo: l'enemic invisible. El programa també va ser la primera finestra on es van denunciar històries ocultes com la d'Els nens perduts del franquisme (2002) de Montse Armengou i Ricard Belis; un treball de gran impacte i que va ser l'embrió per al futur espai de documentals Sense ficció, que a la primavera va celebrar el seu 5è aniverari. “Allò que feia TVE o la BBC també ho vam saber fer aquí” va observar la periodista Montse Armengou en el marc d'una taula rodona per reflexionar sobre el periodisme fa cinc anys, coincidint amb el 25è aniversari de 30 minuts.

Els responsables de l'espai vindiquen el format clàssic de reportatge que va inspirar el 30 minuts, i la seva vigència, sobretot en les televisions públiques. Fa cinc anys es va tenir a l'espectacularització de la informació, amb un llenguatge molt ràpid, i imposant un estil audiovisual narratiu amb seqüències molt vives i coloristes, prioritzant personatges i no les històries de fons. Va ser la moda de Callejeros, marques molt atractives televisivament però que en molts casos eren pinzellades de realitat, no contextualitzar la història de fons. 30 minuts , aliè a les modes, tot i haver crescut i renovat certs formats, s'ha mantingut fidel a l'esperit fundacional. Cal afegir-hi la competència que els últims anys també ha fet mal a la cita dominical en què el 30 minuts havia aconseguit fidelitzar l'audiència. Programes com Salvados, especialment amb la temàtica i la fórmula basada en el tarannà del seu creador Jordi Évole, han convertit la nit del diumenge en una nit competitiva informativament. A la guerra s'hi ha afegit també l'entrevista de Risto Mejide al sofà de Viajando con Chester.

En aquest sentit, la temporada actual el programa més vist és el retrat que es va fer de l'Assemblea (876.000 espectadors i 27,5% de quota de pantalla) mentre que el segon és el treball sobre el fenomen social del running: 675.000 espectadors 19,4%. El 30 minuts més vist històricament és el de l' Operació Omega , el 1999, una reconstrucció de les últimes actuacions de la Guàrdia Civil per aclarir el segrest de la farmacèutica d'Olot Maria Àngels Feliu. El llegat periodístic del 30 minuts es pot consultar a www.tv3.cat/30 minuts . Al web hi ha l'arxiu històric i s'hi poden localitzar tots els reportatges fets des del 1984 fins ara, dels quals es disposa els drets d'emissió per internet.

Durant els seus trenta anys d'història, el programa 30 minuts ha tractat de manera continuada el fenomen de l'èxode: pobles sencers forçats a marxar per por de perdre la vida. Per commemorar l'aniversari, un equip de 30 minuts ha escollit aquest problema etern, vinculat una vegada i una altra a l'actualitat. El treball, que signen Jordi Regàs i Mireia Pigrau, proposa una profunda reflexió sobre les guerres i les seves conseqüències. En aquests moments, a Síria hi ha l'èxode de població més gran des de la Segona Guerra Mundial, amb més de 6 milions de persones desplaçades. Per explicar les històries humanes que hi ha darrere les xifres, 30 minuts ha viatjat a Jordània, als campaments de refugiats on viuen des de fa més de dos anys els fugitius de la guerra de Síria. La majoria de fugitius esperen als països dels voltants, Jordània, el Líban o Turquia, que s'acabin les matances. Després confien a tornar, tot i que n'hi ha molts que han decidit continuar l'èxode. Per la ruta africana arriben a Egipte o a Algèria; des d'allí, al Marroc, i finalment, intenten entrar a Ceuta o Melilla. És una etapa de l'èxode que 30 minuts també ha volgut seguir. Pel pas fronterer de Beni Enzar, a Melilla, aquest any ja han entrat en territori espanyol, fent-se passar per marroquins, més de 1.500 sirians que expliquen com van esquivar la policia. Camuflats entremig dels milers de marroquins que cada dia entren i surten de la ciutat autònoma, els sirians i les seves famílies arriben a Espanya. Melilla s'ha convertit d'aquesta manera en una de les portes del darrere per accedir a Europa. Èxodes, però, no s'ha volgut quedar només en el moment actual. Aprofitant tots els treballs realitzats pel 30 minuts, el programa ha recuperat algunes de les històries del passat; concretament, del conflicte de Bòsnia i Hercegovina, on ja hi va haver un milió de refugiats.Per saber com s'afronta el final d'una guerra, 30 minuts ha tornat a Sarajevo al cap de vint anys per parlar sobre les cicatrius que deixa un conflicte. I ho ha fet amb els mateixos protagonistes que ja va entrevistar el 1992 i el 1995. Una de les protagonistes és Ina Arnautalic, que amb nou anys va ser evacuada de Sarajevo i va passar més de dos anys a Itàlia. El 1995 tornava a casa, un retorn que la càmera del programa ja va seguir. Ara l'han tornat a retrobar, a ella i a la seva família, per fer balanç; un balanç amb regust agredolç. El país ha evolucionat però els crims de guerra continuen presents. Com el genocidi d'Srebrenica, en què van morir més de vuit mil musulmans. “Només voldria preguntar com és que ho van poder fer”, diu una de les mares de Srebrenica, que reconeix davant de càmera que continua sense poder perdonar. En canvi Halida Bojadzi, una soldat de l'exèrcit de Bòsnia i Hercegovina que va perdre dos fills a Sarajevo. Al final de la guerra, Halida encara va tenir forces per tenir un altre fill. “Ara sóc optimista”, diu Halida mentre el fill, de dinou anys, afegeix: “Si volem tirar endavant, és imprescindible el perdó”.