Pares i professionals demanen sensibilitat per tractar a temps el dèficit d'atenció en nens
L'escola és l'espai on més es manifesten els símptomes de la malaltia, que es poden confondre amb un mal comportament
Ni són entremaliats ni són ganduls, sinó que tenen hiperactivitat o dèficit d'atenció, dues malalties tractables que a vegades es donen juntes, però no sempre, perquè no hi ha una forma única de produir-se i perquè a vegades cal sumar-hi trastorns associats. Els símptomes poden detectar-se sobretot a l'escola perquè manifesten una falta d'atenció, impulsivitat i hiperactivitat que porten a interrompre la classe, moure's més que un altre company, no acabar la feina o distreure's en excés. No obstant això, Anna Bielsa, que és psiquiatra infantojuvenil de l'hospital Vall d'Hebron, adverteix que n'hi ha que «passen desapercebuts»; són els nens «desatents purs» perquè no tenen un comportament que ho faci sospitar. És per això que els pediatres, psiquiatres, psicòlegs i pedagogs que hi treballen demanen a la societat, sobretot a la comunitat educativa, una major sensibilització per detectar-los.
La detecció, però, és el primer pas, ja que el TDAH comporta problemes de retard escolar, de poques habilitats socials i baixa autoestima, ja que en confondre's per infants entremaliats o mal educats se'ls renya de manera negativa o inadequada. De fet, hi ha estudis que detallen que més de la meitat dels nens amb TDAH tenen problemes emocionals. No obstant això, la situació es pot reconduir «si s'agafen les regnes», diu la doctora Bielsa. El tractament és, d'una banda, farmacològic, per millorar l'atenció, però no és «universal, ja que hi ha variacions en les dosis i cal personalitzar-lo». Però a més dels medicaments, són necessàries mesures en l'àmbit educatiu i en determinats casos, suport psicològic. Cal, doncs «coordinar-se entre tots els àmbits», assegura Ana Solanas, que és pedagoga. Hi afegeix, però, que «el TDAH no està reconegut com a trastorn i, per tant, no es poden demanar ajudes». La qüestió és que el trastorn és encara poc conegut i, a més, existeix el debat sobre si es tracta d'una malaltia orgànica que repercuteix en el comportament i altres aspectes vitals o bé és un problema psicològic.
Professionals i associacions fan especial incidència en la problemàtica infantil perquè és el grup d'edat en què més conseqüències té la malaltia, ja que pot afectar el desenvolupament del nen en molts àmbits i si no es diagnostica els problemes es poden tornar crònics. Però l'entrada a l'adolescència també cal es tingui en compte. Xavier Allué, que és pediatra a l'hospital Joan XXIII, detalla que «hi ha problemes que es posen de manifest amb l'arribada de l'adolescència», per això «necessiten que se'ls expliqui què els passa i que ho percebin i sàpiguen què s'està fent per ells per obtenir una resposta favorable», però a la vegada, a partir dels catorze anys aproximadament «han d'adquirir responsabilitat». Un cop a l'edat adulta, en molts casos el problema ja no és tan acusat perquè ja han adquirit els hàbits i molts d'ells ja no necessiten medicació. En aquestes edats, però, es produeix un fet important: moltes persones descobreixen que tenen TDAH, arran del diagnòstic del fill, en el qual es veuen reflectits.
L'adaptació a classe
Descuidar-se de llegir lletres o fins i tot frases, substituir una paraula per una altra, mala comprensió lectora, lectura lenta, escriptura amb més errors ortogràfics dels recomanables, dificultats amb les matemàtiques com ara en l'abstracció dels conceptes i la comprensió d'un problema són alguns dels entrebancs que els nens i nenes amb TDAH tenen pel que fa a l'aprenentatge. Per això, els pedagogs recomanen als mestres que han d'aplicar una altra metodologia a l'hora d'impartir les classes per a aquests alumnes. Des de l'associació Adana de familiars de nens amb TDAH, aconsellen als docents, a grans trets, establir contacte visual amb l'alumne per donar-li les instruccions d'una en una, concretes i organitzades, així com també ho han de ser les tasques perquè el nen assimili bé el temari. Hi ha casos en què es pot demanar una adaptació curricular, però «no pot fer-ho tothom», explica Maria Jesús Tàpia, que és presidenta d'Apyda i mare d'una nena amb TDAH, i constata que «a vegades s'aconsegueixen més resultats amb la voluntat dels mestres que amb l'adaptació curricular». Per això, organitzen jornades obertes i gratuïtes reconegudes pel pla de formació permanent del Departament d'Educació.
Sense unitat específica però amb una guia
Tot i la notable incidència del TDAH en la població infantil, la psiquiatra infantojuvenil de l'hospital Vall d'Hebron Anna Bielsa explica que molts dels nens als quals es diagnostica la malaltia a la consulta del centre barceloní són del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre a causa de «la falta d'unitats» que hi ha a la demarcació tarragonina per a aquests nens, segons assegura la presidenta de l'associació tarragonina Apyda, Maria Jesús Tàpia. De fet, aquesta associació ja fa temps que lluita perquè es creï una unitat especifica a la demarcació per a la detecció i tractament del TDAH. Tot i que el pla director de salut mental no ho preveu, diu el director dels serveis territorials, Joaquim Pallejà, l'entitat ha arrencat el compromís del Departament de Salut per elaborar un protocol de detecció i tractament: «arran d'entrar en aquest tema a través d'Apyda i dels professionals de la regió sanitària, vam concloure que calia revisar un protocol diagnòstic i terapèutic». De fet, aquesta guia d'actuació s'ha de presentar properament i «ha de permetre adequar els circuits diagnòstics i de tractament de la regió sanitària», va assegurar Pallejà. La guia pretén també que «els professionals del territori facin un diagnòstic basat en l'evidència i de manera homogènia», ja que el TDAH ha adquirit «magnitud» i, per això, «volem que quedin ben diagnosticats» i en «el menor temps possible». Ara per ara, els centres públics que se'n fan càrrec són els dispositius de salut mental infantojuvenil de Tarragona, Reus, Valls i el Vendrell de l'Institut Pere Mata. La psiquiatra Anna Bielsa detalla que el problema, a més, és que «hi ha molt pocs psiquiatres infantils» perquè aquesta especialitat no ha estat admesa com a tal fins a principi d'abril. Fins ara, eren els mateixos psiquiatres els que pel seu compte decidien especialitzar-se en trastorns infantils, o bé pediatres que s'interessaven en l'àmbit psiquiàtric.
