Societat
Salvador Busquets
Director de Càritas
“Les entitats som conscients que posem pedaços”
“Les polítiques socials s'han usat per equilibrar els dèficits i no s'haurien d'haver tocat, perquè compensaven la desigualtat”
“El patiment de les famílies és el principal indicador que encara estem en crisi”
Gestor de trinxera
Salvador Busquets Vila (1958) arriba a la direcció de Càritas Diocesana de Barcelona amb una àmplia trajectòria en el món social. Potser per això és contundent a l'hora de denunciar les desigualtats, d'avisar que la cohesió social està en perill i de recordar que les entitats ja van avisar fa anys a les administracions que els desnonaments, a banda de fer patir les famílies, sortirien molt cars a les arques públiques. Farceix de números les seves teories –és llicenciat en ciències econòmiques i empresarials– i les argumenta amb casos reals. Durant 20 anys va treballar a l'empresa privada i 17 més va treballar a Arrels Fundació, que atén persones sense llar. El 2013 es va incorporar a la Companyia de Jesús com a coordinador de les entitats socials. Està convençut que l'únic signe de sortida de la crisi serà quan les famílies puguin viure amb dignitat.
Preval un discurs neoliberal i no es tenen en compte
les necessitats de
les persones
Hem deixat passar 7 anys i els problemes s'han enquistat. Calen polítiques d'ingressos mínims
No ens sentim abandonades,
però les entitats a vegades sí que ens sentim poc cuidades
Salvador Busquets és director de Càritas Diocesana de Barcelona des de fa tres mesos. Economista bregat en el terreny social –va estar disset anys a l'Arrels Fundació– s'ha pres el seu temps, però ja comença a parlar clar i reclama una aposta decidida amb urgència per les polítiques socials.
Les últimes dades de l'Idescat indiquen que el 19,8% de població viu per sota del llindar de la pobresa. Està en perill
la cohesió social?
la cohesió social?
Sí, efectivament, la cohesió social està en perill. En el cas de Barcelona hi ha mapes on es veu que la distribució de renda varia molt per barris, Sant Gervasi, per exemple, sobre base 100, està en el 220 i Ciutat Meridiana -Torre Baró estan al 50%. S'ha accentuat molt la diferència des del 2008 i quan hi ha diferències tan fortes la cohesió pateix.
I quina és la solució?
La solució és clàssica: polítiques socials. I sembla que s'han volgut abandonar. S'han primat altres tipus de qüestions. Les polítiques socials són per garantir les mateixes oportunitats a les persones. Igualtat no vol dir que tothom visqui igual, sinó que tothom tingui les mateixes oportunitats. D'aquí la importància de l'ensenyament o de tenir un habitatge. A partir d'aquí, cadascú amb la seva manera de fer arribarà on arribarà.
Però ni en l'ensenyament partim d'una igualtat d'oportunitats...
En una jornada de lluita per l'eradicació de la pobresa, un pedagog deia que els nadons que han anat a l'escola bressol quan comencen P3 dominen 800 paraules, mentre que els que no hi han anat en dominen 200. No ens n'adonem, però és una diferència important. No és igualtat en la manera de viure, sinó igualtat en les oportunitats. Com a mínim, un punt de partida amb una motxilla amb les mateixes eines.
Diu que s'han abandonat les polítiques socials...
Han estat instruments utilitzats per equilibrar els dèficits i no s'haurien d'haver tocat, perquè servien precisament per compensar la desigualtat. Les pensions no contributives i les rendes d'inserció són les dues eines de lluita contra la pobresa severa. El 2012, amb 264 milions en PNC i rendes d'inserció es van atendre 47.800 persones, però veníem de dedicar-hi 301 milions el 2011. Fins i tot això es retalla. I parlem de pobresa severa! En canvi, tots sabem el malbaratament amb infraestructures, com un túnel de l'AVE Almeria-Múrcia, que ha costat 750 milions i s'ha tapiat perquè no se sap quan entrarà en funcionament la línia. A l'Estat, a més, el cost de la crisi s'ha distribuït de manera poc equitativa, perquè al que té poc se li ha retallat molt i al que té més se li ha retallat menys. No en som prou conscients.
Hi ha manera de fer un tomb?
És cert que els governants tenen poc marge, però em sobta que ningú es preocupi per veure com s'ha arribat fins aquí per no repetir-ho. És preocupant que no hi hagi polítiques clares en habitatge, en ingressos mínims... La solució? Donar recursos a les famílies. En lloc de donar els ajuts al sistema financer directament, es podrien haver entregat a les famílies i que aquestes els fessin arribar als bancs per pagar les hipoteques. El desemborsament hauria estat el mateix i no s'hauria deixat les famílies penjades i sense el pis. Només calia que algú amb criteri jurídic ho articulés.
Els desnonaments són un dels grans drames...
El 2011, les entitats ja vam avisar Benestar Social del perill dels desnonaments, perquè el cost no és que la família es quedi al carrer, sinó tot el que comporta. I tot això ho acaba pagant la ciutadania, perquè la gent no es pot morir per ser pobre. Aquestes persones necessiten ser ajudades amb habitatge, beca menjador, suport a l'escola... Ja vam avisar que el cost d'un desnonament és molt alt durant anys.
Estem al 2014 i en mig any hi ha hagut 8.642 desnonaments a Catalunya.
Ha prevalgut una política econòmica i un discurs neoliberal, allò que les coses ja s'arreglaran... I no es tenen en compte les necessitats de les persones.
No aprenem dels errors?
Set anys de crisi han castigat famílies, administracions... Què s'ha fet malament? Infraestructures que no es fan servir, 3,6 milions d'habitatges buits i s'ha rescatat el sistema financer per davant de rescatar les persones. Un estudi del Banc d'Espanya del 2012 explicava que, en el món del totxo, les promotores devien 300.000 milions amb morositat del 21%, i les famílies, 656.000 milions amb morositat del 2,5%. Les famílies no han pogut renovar crèdits ni accedir als diners de les administracions, i els bancs, sí.
Famílies que s'han de refiar d'entitats com Càritas...
Càritas Diocesana i parroquials vam atendre l'any passat més de 165.000. Hem pagat un preu molt alt en forma de projectes vitals trencats, patiment... Per això demano reflexió i propostes per no caure en els mateixos errors. Hem deixat passar set anys i els problemes s'han enquistat molt. Què cal? Doncs polítiques d'ingressos mínims i reactivar el treball.
Amb aquest panorama, com se senten les entitats que treballen a peu de carrer?
Som conscients que estem posant pedaços. El que cal són polítiques socials, però seguirem posant pedaços perquè a les persones que ajudem els solucionem molt. No podem veure el que passa i no donar un cop de mà, perquè també veiem que la ciutadania és molt solidària. Les polítiques socials tenen tantes condicions que és molt difícil accedir-hi. En canvi, les persones volen ajudar les que tenen al seu costat i pateixen. Per això les entitats posem un pedaç més gran o més petit segons la capacitat.
Se senten abandonades?
Abandonades no, però poc cuidades a vegades, sí. No és el nostre cas, però hi ha entitats que atenen gent gran o infància que han hagut d'assumir que només els han pagat el 50% del concert del mes. Per més que es veu l'intent de buscar solucions, quan et passa i no tens recursos i no pots accedir al crèdit et sents molt malament. No hi ha estabilitat i si les coses van malament, les entitats pateixen.
Fa tres mesos que és Càritas. Què l'ha sorprès?
He tingut moltes sorpreses agradables, com ara com s'atenen les persones després de set anys de crisi. Hi ha dues paraules clau: acollida i acompanyament. Fer que la persona es pugui asseure i explicar-se amb tranquil·litat. També m'ha sorprès que Càritas Diocesana ha sabut construir respostes concretes segons les necessitats detectades: habitatge, treball, pobresa infantil.... Coexisteix la mirada global a la persones, amb els seus ritmes i la seva lògica i la mirada focalitzada en una circumstància. Tot i que en moments de crisi costa, això es fa. El més important que té Càritas és equip format per treballadors i voluntaris molt compromesos.
M'han dit que l'indigna que algú digui que es comença a sortir de la crisi.
M'indigna, perquè el patiment de les famílies és el principal indicador que encara estem en crisi i el principal indicador que en sortim serà l'alleugeriment de les famílies, no els indicadors macroeconòmics.
Doncs un informe d'Oxfam Intermón explica que vint fortunes de l'Estat tenen més diners que els 14 milions de persones més pobres...
Indignant! Que algú tingui més que jo m'és igual, sempre i quan jo tingui un mínim. Que afortunadament el tinc. I no estem discutint això, sinó els mínims més mínims per tirar endavant. La qüestió és que bona part d'aquesta desigualtat s'ha generat els últims anys. L'any 2005, el 20% més ric guanyava cinc vegades i mitja més que el 20% més pobre; sis anys després, guanya 7,2 vegades més.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.