Cuidar els que cuiden

Fa sis anys que Quima Pons cuida el seu marit, a qui van diagnosticar Alzheimer tot just quan s'acabava de jubilar als 65 anys. “S'oblidava de les coses i ho repetia tot un munt de vegades”, recorda la dona. Com moltes altres persones afectades per aquesta malaltia, l'Àngel no volia anar al metge, però, finalment, els fills el van convèncer i el diagnòstic va ser ràpid i contundent. “Va ser com una galleda d'aigua freda”, confessa la Quima. “El meu marit es va enrabiar molt. Li va canviar el caràcter”, diu. L'Àngel va haver d'assumir un dels diagnòstics més durs que pot rebre una persona i la Quima es va trobar, de sobte, sense saber què havia de fer. “Et preguntes com el cuidaràs i si rebràs ajuda.” Tot i que la Quima és una dona molt vital, reconeix que va arribar un punt que va estar a un pas de caure en una depressió. “Me n'anava a plorar a la cuina cada dos per tres perquè no em veiés el meu marit”, recorda. Va ser llavors que l'assistenta social del seu centre d'atenció primària li va proposar participar en un grup terapèutic d'ajuda a cuidadors que havia posat en marxa la Fundació Pasqual Maragall amb el suport de l'Obra Social La Caixa. “Hi vaig anar l'any passat, un cop per setmana durant tres mesos, i he de dir que em van salvar i que em va canviar la vida.”

Tot i que té dies de tot, la Quima ha après a veure les coses de manera diferent. “A nosaltres ens ha tocat això i a la resta li toquen altres coses. Jo ara, en lloc de plorar, he après a riure davant del meu marit i, de vegades, riem plegats.”

Els grups terapèutics que organitza la Fundació Pasqual Maragall s'estructuren en trobades setmanals de deu cuidadores (un 70% dels participants són dones) i un psicòleg clínic. “No és una intervenció especialment innovadora, de fet, moltes associacions també fan aquest tipus de grups, però nosaltres n'avaluem els resultats científicament per demostrar que són efectius”, explica Sandra Poudevida, psicòloga i investigadora principal d'aquest estudi. Tal com estan les coses, amb retallades per a tots els serveis públics, avalar els resultats dels grups terapèutics és fonamental per aspirar a qualsevol tipus de finançament públic. L'estudi va comparar els resultats obtinguts en els tres grups que es van posar en marxa l'any passat (dos a Barcelona i un a Badalona) amb l'evolució de cuidadores que no rebien cap tipus de suport psicològic. “En els grups terapèutics es va produir una clara tendència a reduir la sobrecàrrega i la depressió i a millorar la qualitat de vida, mentre que si no es fa cap mena d'intervenció, empitjora el cuidador i empitjora el malalt”,
assegura la psicòloga.

L'acció dels terapeutes i l'intercanvi d'experiències reforcen aspectes com ara el pensament positiu i ajuden a treballar la sociabilitat. “Les cuidadores sovint s'obliden d'elles mateixes perquè assumeixen tots els rols del malalt a mesura que va perdent les capacitats”, explica Poudevida. Quima Pons reconeix bé aquesta fase. “Has de pensar per tu i per ell”, resumeix. “Si jo no li preparo la roba neta al meu marit ni l'ajudo a treure's la bruta, ell no es canviaria mai”, explica. No obstant això, la psicòloga insisteix en la necessitat que les cuidadores no deixin els seus hàbits, les seves aficions... “Continuen sent la persona que eren, al marge del rol de cuidadores”, argumenta.

La Quima s'ha après bé aquesta part de la lliçó i continua fent el que li agrada: llegeix molt i va assíduament a la biblioteca –i aprofita perquè l'Àngel faci un passeig– i també es manté connectada amb el seu nou portàtil. L'Àngel encara pot caminar i, de fet, s'hi pot mantenir una conversa, “encara que ell no se n'adona”, admet la Quima. Ella sap que la cosa ha d'empitjorar força, però ha decidit no amargar-se. “Vaig fent dia a dia... El que hagi
de venir, ja m'ho trobaré”, afirma.
I, mentrestant, encara li queda temps per cuidar els néts.