Hi vaig anar a fer un post-doc després d'una mica de carrera científica a Catalunya. Vaig fer la tesi a la UB, al començament del que és ara l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya. I ara què?, vaig pensar en acabar-la. Aquí era complicat. Qualsevol via d'estabilització passa perquè marxis fora. El sistema et reclama que marxis, et formis, facis contactes i aprenguis coses que puguis incorporar quan tornis, però la realitat és una altra: com que aquí no et poden garantir res, te'n vas sense saber si hi ha alguna manera que tornis.

Jo no ho diria així, perquè ningú no m'ha obligat a marxar; ho vaig triar perquè volia viure l'experiència. Si vols jugar al joc de fer ciència, te n'has d'anar amb els que et poden aportar alguna cosa més.

Quan marxes, sí, però el camí et va portant per experiències i coneixences que no se sap mai. No és que em senti ressentit perquè se m'hagués promès que hi hauria un retorn segur. Si pot ser, perfecte, però, si no, ens buscarem la vida on sigui. No m'agrada parlar de fuga de cervells. Hi ha una part d'això, però després també hi ha una decisió personal.

És una de les grans coses d'estar allà. Compartim planta. És fàcil trobar-te'l i és molt accessible. El MIT té més de setanta premis Nobel en vida i en actiu. Pots agafar un dia l'ascensor i trobar-te qualsevol figura mundial. Tinc la sort de treballar en un edifici de Frank Gehry i som una barreja d'enginyers, científics, lingüistes, filòsofs, gent de robòtica, tots en un mateix edifici.

Està tot barrejat. És el que fa avançar més de pressa. La separació clàssica de lletres o ciències, al final, és absurda. Allà estan per sobre d'això.

El canvi més bèstia, en comparació amb Catalunya o Europa han estat les col·laboracions entre investigadors. No senten la competència com a una amenaça i la cooperació és fàcil. Mai tens la sensació de quedar-te sol. Quan t'encalles o alguna cosa no acaba de funcionar, sempre pots contactar amb algú que et dóna un cop de mà.

La gestió de la ciència està més optimitzada. El científic català ha de ser gairebé un superheroi i enfrontar-se a tot, saber gestionar econòmicament, fer classes, un munt de malabarismes per fer la recerca en última instància. Allà ho organitzen millor perquè el científic es pugui dedicar a fer ciència.

No vull ser dramàtic, però si no es gestiona bé, el risc és que tot el que s'ha fet fins ara es perdi. Falta voluntat política, ser enginyós per trobar els recursos i mantenir-ho perquè, en definitiva, és el que ens ha de treure de la crisi.