La universitat es reivindica

La universitat està, més que mai, en el punt de mira. La crisi econòmica que viu el país ha abocat el govern a aplicar una dràstica retallada en gairebé tots els àmbits de la societat, i l'educació superior, tot i els molts advertiments del risc que comporta, no n'ha estat una excepció. Les universitats es troben ara davant d'una paradoxa: se'ls retallen recursos i, alhora, estan cridades a liderar la sortida del pou de la crisi, just després d'haver format les generacions de catalans més ben preparats de la història.

Aquest fet ha commocionat els responsables de les universitats i ha encès els sectors més crítics amb els ajustos del govern, encapçalats pels estudiants, que fa unes setmanes van fer una demostració de força en la jornada de vaga i mobilitzacions que va aplegar desenes de milers de persones a Barcelona. Molts joves veuen amenaçat el seu present com a estudiants amb augments de taxes i de ràtios a l'aula, i el seu encara més incert futur professional.

Però, com es diu en les èpoques de canvi, també hi ha qui creu que els moments de convulsió social són una bona ocasió per agafar el bou per les banyes i afrontar, ara sí, les reformes que la universitat necessita i que ja fa massa anys que s'estan ajornant. Aquest cop podria ser el bo. La crisi no és un de tants vaivens econòmics amb què cíclicament ens obsequia la història. Aquesta és de les fortes i ha vingut decidida a sacsejar uns quants dels fonaments de la societat, i la universitat forma part del paquet.

De fet, a Catalunya ja fa molts mesos que hi ha en marxa una comissió que ha d'elaborar un document amb propostes per modernitzar la governança universitària. És a dir, la presa de decisions, d'execució dels plans estratègics i d'elecció dels equips de govern, així com l'establiment d'un nou sistema de finançament.

L'objectiu és adaptar als temps actuals un sistema que, malgrat l'excel·lent rendiment que ha donat durant les tres últimes dècades, en què hi ha hagut un creixement sense precedents de la població universitària, carrega amb el llast d'una estructura funcionarial massa rígida i amb un excés de reglamentació de l'administració, que xoca de ple contra la tan reivindicada autonomia universitària.

Per treure l'aigua clara de tot plegat, El Punt Avui ha reunit en una mateixa taula cinc dels set rectors de les universitats públiques catalanes. Dídac Ramírez, de la Universitat de Barcelona (UB); Josep Joan Moreso, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF); Francesc Xavier Grau, de la Universitat Rovira i Virgili (URV); Anna Maria Geli, de la Universitat de Girona (UdG), i Roberto Fernández, de la Universitat de Lleida (UdL), coincideixen a remarcar el paper clau de les universitats com a punta de llança contra la crisi i reivindiquen la feina feta fins ara. “La universitat és part de la solució a la crisi”, proclama Fernández.

Però, per poder fer aquest paper, calen recursos i, a hores d'ara, la inversió en educació superior a Catalunya està molt per sota de la mitjana dels països del nostre entorn. L'alentiment en la creació d'infraestructures i contractació de professorat amenaça el model català, segons els rectors.

Mentrestant, però, toca administrar un pressupost escarransit i aprofitar per esporgar les ineficiències del sistema. Que n'hi ha. Abans que res, cal definir quin model d'universitat es vol i què ha de fer cadascuna per adequar-se a les necessitats de la societat. Han d'oferir totes les universitats de tot? S'han d'especialitzar? S'han de fusionar? Han de prioritzar la docència o la recerca? “Cada universitat ha de tenir unes funcions i uns papers diferents i personalitat pròpia”, respon Geli, que creu que els centres d'educació superior han de fer un esforç per “adequar l'oferta a la demanda”. De fusions, però, els rectors no en volen sentir a parlar.

Però, model a banda, la pregunta més urgent, veient com està el panorama, és la que, en una ocasió, va formular l'escriptor Josep Pla: “I tot això, qui ho paga?” I encara caldria afegir-ne una altra: com?

Possiblement, el debat sobre el finançament de la universitat pública és el més controvertit de tots. Entre els rectors catalans hi ha un cert consens que els estudiants podrien fer un esforç extra en la contribució als seus estudis (actualment a Catalunya financen prop del 15% del cost real de la carrera) sempre que vagi acompanyat d'una política de beques que garanteixi l'accés de tothom a l'educació superior amb independència del seu nivell adquisitiu. En l'àmbit del finançament, “hi ha una línia vermella” de percentatge d'inversió en universitats respecte del PIB que, tal com alerta el rector Francesc Xavier Grau, no es pot travessar durant massa temps. “Hem de recuperar la inversió econòmica i convergir-la amb la mitjana europea”, avisa el rector de la Rovira i Virgili. Aquest escanyament econòmic posa en perill el model català i, com diu Dídac Ramírez: “La universitat pública no pot deixar d'actuar com un ascensor social”, funció que aquests centres han desenvolupat durant les últimes dècades de manera evident.