“Ocupar un rectorat no és delinquir”

No, els han d'ensenyar a pensar. En tot cas és bo que els mestres tinguin ideologia i que encomanin als alumnes la necessitat de tenir-ne, encara que no sigui necessàriament la seva. Han d'ensenyar els nens a fer-se grans i fer-se gran és tenir criteri. El mestre no ha d'amagar la ideologia, ha de demostrar que tenir-ne és una cosa bona.

És important que els alumnes aprenguin a tenir idees pròpies i a saber defensar-les, perquè no és veritat que totes les opinions tinguin el mateix valor. Les tertúlies actuals, per exemple, no són una bona escola d'aprenentatge: tot s'hi val i no s'hi contrasta gaire res.

És cert. Els dirigents de l'escola en aquella època eren tots catalanistes, però al menjador tot era en castellà. Havien patit pressions tan fortes que encara hi havia por i tenien tan assumit que no es podien passar de la ratlla, que allò que en aquells moments ja era possible de fer no es veien amb cor d'impulsar-ho i necessitaven una petita empenta. És el que va passar amb l'arribada de tres o quatre mestres que érem molt joves. També vull salvar una cosa d'aquella gent: durant el franquisme, en què l'escola pública era destinada als pobres, als que no podien anar als hermanos o a les monges, ells van elevar els estàndards de qualitat a uns nivells que ara ens costa de mantenir. El de la Bisbal és un cas emblemàtic: l'escola bona era la pública. Malgrat la repressió interna que patien, aquells mestres es mereixen que els fem aquest reconeixement.

Això tenia un doble sentit. D'una banda, les comunicacions eren les que eren i els desplaçament, complicats. De l'altra, es donava un valor especial al fet que el mestre visqués al poble on treballava, que conegués l'entorn dels alumnes que havia de formar. Ara això s'ha perdut molt, hi ha un percentatge molt alt de mestres que, no solament no viuen a l'entorn on treballen, sinó que el desconeixen. Aquesta educació arrelada al territori, el mestre com una figura activa en la vida cultura del poble, forma part del passat. Les cases dels mestres pertanyen a una altra època en què els mestres canviaven molt de destinació i sovint voltaven arreu d'Espanya; cobrant, és clar, sous migradíssims. L'habitatge de franc era, en aquest sentit, un sou en espècie. Igual com també era molt corrent completar les assignacions amb les anomenades permanències, és a dir les classes que es feien de més a més.

S'ha de diferenciar entre els mestres d'infantil i de primària i els de secundària. No vol dir que uns siguin millors que els altres, només que la seva formació és diferent. Els que estudien per a mestres com a mínim han estat tres anys pensant quina serà la seva feina, fent pràctiques. Abans d'exercir tenen tot aquest temps per familiaritzar-se amb una professió que, més enllà d'ensenyar matemàtiques, vol dir saber estar amb criatures, ajudar-les a fer-se grans. En el cas de secundària, aquest procés de socialització no es dóna. Repeteixo que això no vol dir res, perquè hi ha molt bons professionals, també de nefastos, en tots dos àmbits. En tot cas, penso que en aquests moments la major part dels professionals han entès la seva feina i la fan bé, però la seva feina, com gairebé tot, s'ha complicat molt.

Ocupar un rectorat no és delinquir, per descomptat que no. Entre tots plegats hem perdut els papers. Una vaga, una manifestació, és una lluita. I una lluita té sempre un component de violència. Les manifestacions no són cap festa. Les accions de fa cinquanta anys totes acabaven malament. El Maig del 68, que ara sembla una festassa, no ho va ser per als qui el van viure. És a dir, quan els alumnes planten cara als poders establerts, i la universitat n'és un, com també
ho són els decrets ministerials, ho fan amb les eines que tenen a l'abast. Unes eines molt inferiors al nivell de violència del Ministeri. Un punt de violència és inevitable en qualsevol lluita. És com assistir a un partit de bàsquet i no cridar per animar el teu equip. No cal insultar, però sí cridar. L'eina dels estudiants no és cantar ni tocar la guitarra, sinó tocar els nassos a una violència estructural abassegadora que triomfa sempre. Curiosament, però, només es culpabilitza la violència dels que no tenen més eines que tancar-se. Qualsevol lluita ha de plantejar conflicte. Aquesta harmonia celestial que ens proposa que siguem amics dels policies i ens recorda que els que manen ho fan
de bona fe (quan en realitat tenen poder per imposar el que els doni la gana) necessita alguna mena de contestació. A més, no podem oblidar que els estudiants pateixen molt perquè ara estan en època d'exàmens. Enviar la policia a dins del recinte universitari a petició de la rectora em sembla molt malament perquè no passava ni el temps de Franco. A la rectora li reconec dots de diàleg i crec que és una bona persona, però ja veiem que no li tremola la mà quan ha d'exercir l'autoritat.

Són temps complicats en general, però la complicació es nota especialment entre els més fràgils, els que estan a la feixa de sota. I en aquest sentit, la major part dels estrangers són pobres i estan a l'atur i pateixen més que els altres. És un símptoma de com van les coses. La multiculturalitat, de totes maneres, crec que s'ha d'entendre només com un descripció de la situació. Convivim gent molt plural, socialment, políticament i religiosament, i reconèixer això és un èxit col·lectiu. Ara bé, quan hi ha llibertat, la diferència genera conflictes. Per exemple, amb la meva parella, si tots dos som lliures, a vegades discutim. El contrari del conflicte és la imposició o l'harmonia romàntica aquesta que és impossible.

Hem de parlar directament de racisme. Recordem que el nazisme va néixer en un context de crisi potentíssima i quan la crisi és potent i la societat es polaritza
és quan apareix l'alarma. Quan no n'hi ha per a tots, i aquest és
el tema, n'hi ha que aixequen la bandera de “primer nosaltres”, sense que se sàpiga ben bé qui som nosaltres ni qui vas eliminant de l'equació. El problema no és només l'auge de l'extrema dreta, sinó que la ideologia que sustenta aquest “primer nosaltres” sigui emparada per altres forces amb representació parlamentària, perquè això vol dir que el virus ha penetrat i, si al cim el defensem, serà imparable. Els exclosos són primer els estrangers, però després ho són els joves. Tot forma part de la mateixa lògica: si no n'hi ha per a tots, traiem primer els estrangers i després traurem els joves. Qualsevol carrera universitària ara mateix té expectativa zero i hi ha economistes que donen per fet que el cinquanta per cent dels que ara tenen entre 20 i 30 anys no treballaran mai. Per sort, entre els joves encara veus que hi ha expectatives de vida, encara que no n'hi hagi de laborals.

Efectivament. No vaig trobar editor aquí i vaig haver de donar veus. De totes maneres, a vegades ens pensem que els valencians són idiotes i no és veritat. S'ha de dir que el PP de València és la CiU d'aquí, juga un paper hegemònic i transversal i, entre tot el que tenen, els valencians trien el que els sembla millor. Deixa'm dir una cosa: a vegades els liberals, més que no pas els que vénen de la tradició marxista, són liberals de veritat i a l'hora d'impulsar publicacions no exerceixen el control sectari que pots trobar en institucions teòricament d'esquerres.

Això ja és una mania personal meva. Hi ha molt pocs pedagogs amb accés als mitjans. Per parlar de sanitat, per exemple, s'exigeix que tinguis mínims coneixements mèdics perquè no escriguis disbarats, però per parlar d'ensenyament tot s'hi val. Llavors trobes opinadors que es pensen que tot està igual que quan anaven a col·legi. Dir que la pedagogia progressista és fàtua, poc exigent, de plastilina és, primer de tot, dir mentides i segon, no entendre-hi res. A aquesta gent els diria abans que res que mirin què passa a casa seva. L'escola no està en un núvol, sempre és un reflex de la societat. Si la societat prioritza la llibertat per damunt de l'obediència, que són coses que haurien de ser compatibles, l'escola també ho fa. Si la societat traspua que per triomfar has de ser corrupte, l'escola també ho fa sense necessitat que ho prediqui ningú. L'antídot contra això és tenir les coses clares. El que dèiem al principi: tenir ideologia, idees pròpies.

Per viure amb dignitat en condicions extremes has de tenir fe en alguna cosa. Els marges de llibertat són molt petits però, malgrat això, la història l'escriuen les persones i poden canviar coses. A la universitat, a casa i a la feina.