El gener del 1987, un grup de veïns de Ciutat Vella va començar la campanya Aquí hi ha gana per promoure un centre d'aliment solidari on es rebien queviures i diners per després redistribuir-los entre els més necessitats. L'associació del nucli antic i la FAVB van aixoplugar aquesta campanya, que va aconseguir un ampli ressò mediàtic en un any electoral. Ja llavors, l'associació del nucli antic i la FAVB van detectar que al districte de Ciutat Vella hi havia un índex molt elevat d'atur, fam, tuberculosi i mortalitat infantil. «La imatge era poc compatible amb una ciutat que acabava de ser nominada seu olímpica», recorda la Federació d'Associacions de Veïns. El 1988, un any després de la posada en marxa de la campanya Aquí hi ha gana, els articles a la premsa de Paco Candel i Jaume Lorés parlen de «nova pobresa» i de «quart món». En vint mesos, la iniciativa va aconseguir recollir 15 tones d'aliments i 8 milions de les antigues pessetes per repartir entre els més necessitats. Al voltant d'aquesta campanya van sorgir entitats d'iniciativa social com ara la Fundació Solidària, que promou l'associació de veïns del nucli antic i que treballa amb projectes encara actius, com ara el banc d'aliments i el programa d'inserció laboral Anem per feina. La presidenta de la FAVB, Eva Fernández, explica que aquests projectes s'han reactivat arran de la crisi econòmica actual. Fernández recorda que, com molts dels èxits veïnals, en aquest cas tampoc no es reconeix el mèrit a les entitats. En aquest sentit, en les seves memòries, l'exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, afirma que «CiU va impulsar la campanya falsa i hipòcrita Aquí hi ha gana aprofitant una repuntada de la inseguretat ciutadana i els efectes de l'heroïna».

Entre el 1974 i el 1985, l'associació de veïns de l'Eixample demanava recuperar com a plaça un solar fabril. Finalment, el 1982 l'espai va esdevenir la plaça de Gaudí. Paral·lelament, el veïnat reivindicava com a rambla l'avinguda de Gaudí, un projecte que es va inaugurar el 1985 amb un pàrquing subterrani. Els veïns, però, no estaven satisfets amb les millores i demanaven que s'adaptés completament als vianants, un objectiu que van aconseguir anys després. D'altra banda, l'associació de veïns també reivindicava una zona verda a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb els carrers Marina i Aragó. Volien aconseguir la zona verda que quedava en uns solars de Renfe que el 1989 van ser «mig alliberats» en cobrir-se la rasa del tren. L'espai no va ser totalment urbanitzable fins als anys vuitanta, amb la cobertura del tram ferroviari fins a les Glòries. Llavors, l'associació de veïns va contractar amb els artistes la decoració de la paret mitgera de la plaça de la Hispanitat. L'Eixample ha guanyat altres lluites veïnals, com ara el parc de l'Escorxador, l'avinguda de Mistral, l'estació del Nord o la presó Model. L'associació de veïns de l'Esquerra de l'Eixample va començar a reivindicar equipaments a la Model el 1999. Deu anys més tard, l'associació, juntament amb la Generalitat i l'Ajuntament, va avançar la idea de fer una llar d'infants, una escola, un centre juvenil, un memorial de la presó, un aparcament a les cinc naus i el panòptic que es conservarà de la Model un cop s'hagi fet el trasllat dels presos, previst per al 2012. En aquest equipament també s'hi faran un parc i una residència d'avis. Com els veïns de l'Esquerra de l'Eixample, els de la Trinitat Vella també van lluitar per fer equipaments al seu centre penitenciari. En canvi, en altres barris, com ara el del Poblenou, als veïns ja els va bé tenir la presó de Wad-Ras.

On ara hi el parc esportiu de Can Dragó, l'Heron City i El Corte Inglés, el 1969 un concurs no oficial va idear-hi un parc, un hospital i una escola. Era la proposta veïnal per a les 32 hectàrees que, a la sortida de la Meridiana, deixaven Renfe i la finca agrícola de Can Dragó. Entre el 1976 i 1977 el veïnat va reivindicar 12 hectàrees de Renfe-Meridiana i, finalment, l'Ajuntament les va comprar per fer-hi «equipaments i habitatge social». El 1979, però, el consistori va canviar d'idea i va projectar l'avinguda de Rio de Janeiro com a via ràpida. Gràcies a les protestes veïnals, van guanyar el parc esportiu de Can Dragó però no van aconseguir aturar la construcció de l'Heron City, oficines i un Corte Inglés.

«Què passaria si a Gràcia volguessin edificar a la plaça del Diamant?» Amb aquesta pregunta, els veïns de la Taxonera explicaven als periodistes com se sentien arran de la decisió municipal d'edificar a la plaça de la Vall d'Hebron, una plaça que el barri s'havia fet seva. Quan el 1993 el consistori va decidir fer pisos socials a la plaça, els veïns van crear la Coordinadora d'Amics de la Plaça de la Vall d'Hebron per defensar un espai sense urbanitzar al barri. Les accions de protesta es van intensificar al llarg del 1994, fins que la Generalitat va rebutjar la requalificació proposada per l'Ajuntament. Finalment, el 1997, es va inaugurar la plaça de la Vall d'Hebron.

La presidenta de la FAVB, Eva Fernández, recordava que la majoria dels centres cívics de la ciutat són el resultat d'una lluita veïnal. Aquest és l'exemple del centre cívic de Can Deu, al districte de les Corts. El 1975 una veïna va impugnar la construcció de l'Hotel Sarrià i la sentència judicial va admetre que l'edifici s'havia excedit un 40% en alçària i volum constructiu, i va obligar els promotors a retallar-ne plantes. L'associació de veïns de les Corts va exigir a l'Ajuntament que acatés la sentència però va topar amb la negativa dels promotors. Llavors, el consistori va negociar una compensació de 80 milions de pessetes que li van permetre comprar la finca de Can Deu.

El maig del 2007, una immobiliària enderroca una torre del carrer d'Arimon, cantonada amb el carrer Berlinès, per fer-hi un bloc d'habitatges. Són dues veïnes les que descobreixen que el ginjoler del jardí, que no apareix a la llicència d'enderroc, és l'exemplar més gran d'Europa d'aquesta espècie amb una antiguitat d'uns 200 anys. Les dues veïnes engeguen una campanya per salvar el ginjoler de l'enderroc i, més tard, envoltar-lo d'una placeta. Un any després, l'Ajuntament ofereix trasplantar l'arbre, però els veïnat s'hi nega amb informes que asseguren que si desplacen el ginjoler el mataran. El setembre del 2008, un recital poètic culmina una campanya veïnal de gran ressò mediàtic que força el consistori a salvar l'arbre. Els veïns, però, no van aconseguir la placeta per al ginjoler.

Entre el 1974 i 1976, amb la campanya La Sedeta per al barri, l'associació de veïns de la Sagrada Família reivindica per al barri la fàbrica de Salvador Casacuberta. Dos anys després, però, la Sedeta és venuda a Caixa Catalunya i comença l'enderroc per fer-hi 200 pisos. L'associació de veïns reacciona amb pintades, manifestacions, firmes i una reivindicativa revetlla de Sant Joan que posa entre les cordes l'aleshores president de Caixa Catalunya, Josep Antoni Samaranch. Finalment, aquest ven la fàbrica a l'Ajuntament per 150 milions de pessetes. Entre el 1982 i el 1983 s'inauguren l'escola, l'institut, el centre cívic i la plaça de la restaurada Sedeta. Ara, la Sedeta està pendent d'una remodelació que topa amb la voluntat dels veïns.

La plaça de Sants, les Cotxeres i l'arxiu històric del barri són èxits dels veïns que, imposant la participació ciutadana durant la dictadura, aconsegueixen vincular urbanisme, mobilitat, patrimoni i equipaments. El 1973, el Centre Social de Sants i 21 entitats més es declaren contra la prolongació de l'avinguda Roma amb pas elevat al barri. Les protestes, sota el lema Salvem Sants dia a dia, ni pas elevat ni museu del tramvia, s'intensifiquen durant el 1974. Els veïns exigeixen a l'Ajuntament que no faci el pas elevat i que urbanitzi la plaça de Sants, tal com proposen els veïns. També demanen recuperar les cotxeres del tramvia com a centre cívic i la masia de la Casa del Rellotge com a arxiu històric. L'aleshores alcalde de la ciutat, Enric Masó, cedeix a totes les reivindicacions. El 1975 s'inaugura la plaça de Sants, però el centre cívic haurà d'esperar fins al 1984.

És l'associació de veïns de Sant Andreu la que, el 1987, adverteix que una nau de la Fabra i Coats queda sense ús i denuncia la intenció de l'Ajuntament de requalificar-la per fer-hi pisos. La Coordinadora d'Entitats de Can Fabra inicia tot tipus d'actes reivindicatius per reclamar una residència d'avis i una escola bressol allà on hi ha la nau de Fabra i Coats que queda sense ús. Aquesta lluita acaba el 2002 amb la instal·lació de la Biblioteca Ignasi Iglesias a Can Fabra. Tres anys després, però, l'associació de veïns de Sant Andreu torna a denunciar que la Fabra i Coats tanca i que ven totes les naus a una immobiliària que vol fer-hi tres torres d'habitatges. Llavors, el barri surt al carrer fins que, a través de les seves reivindicacions, aconsegueix forçar l'Ajuntament a recomprar la fàbrica a la immobiliària. Finalment, l'any passat, l'Ajuntament aprova els nous usos d'equipaments –escolars, per a la gent gran, esportius– i una zona verda per a la Fabra i Coats, que ara està pendent de ser rehabilitada.

L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán va dir que «la socialització del mar és l'única conquesta real d'esquerres d'aquesta ciutat.» Ja el 1974, l'associació de veïns del Poblenou denuncia que la Mar Bella és l'abocador de la costa. Un concurs popular anima els veïns a buscar l'objecte més insòlit entre la runa. Guanyen uns budells de gallina. El 1981 el primer ajuntament democràtic inaugura una remodelació inicial que recupera la platja per al bany. Sis anys després, la coordinadora d'entitats del Poblenou impulsa la campanya Volem ser consultats per forçar el consistori a fer subterrani el nou cinturó del litoral. No va ser fins al 92 que s'obre el parc del Litoral com a pòrtic de la Mar Bella.