–Com valora el reconeixement?
–«Positiu, perquè recorda aquells que no vam acceptar la dictadura i vam combatre-la, malgrat que això ens signifiqués patiment al llarg de molts anys. Dit això, però, crec que l'homenatge arriba massa tard, perquè hi ha persones que ja no són aquí per rebre'l.»
–No se n'ha fet prou, llavors?
–«Exigim que s'anul·lin els consells de guerra que van propiciar molts afusellaments. A més, ara s'hauria de consultar el poble si vol mantenir l'actual règim polític o si vol tornar a aquell govern republicà que va ser arrabassat per la força de les armes. El franquisme no s'ha condemnat i no serà fàcil aconseguir-ho, perquè fer-ho significaria condemnar el que va fer i, també, el que va deixar lligat i ben lligat, com ara la monarquia.»
–Percep que la societat ha superat aquella divisió política?
–«No es poden comparar aquells temps amb els actuals. Ara aquelles diferències s'han de dirimir políticament i no amb les armes. Però la democràcia ha generat la classe política, una classe dirigent que juga amb el destí del país i que, en comptes d'exercir la seva funció com a tal, posa en joc interessos personals.»
–Si ara remenem en el fons ideològic de molts adults, els trobaríem dividits entre rojos i nacionals?
–«Aquesta denominació no l'he acceptat mai, perquè ni els republicans eren rojos ni els sollevats eren nacionals. La Guerra Civil la va guanyar un exèrcit que no era espanyol, actuant sota una bandera que no era l'espanyola i contra un sistema constitucional reconegut. Si algú es podia haver anomenat nacional, hauríem d'haver estat nosaltres. Cada cop més, aquella divisió ideològica s'ha anat diluint i, per a algunes coses, és una llàstima.»
–Quines?
–«Durant temps s'ha oblidat que en 40 anys de dictadura han mort de misèria moltes vídues de republicans, mentre que d'altres es van haver de prostituir per mantenir els fills perquè el seu pare havia mort al front lluitant per un regim legalment establert. Això ni es pot compensar ni es pot ignorar. La ferida fa temps que està oberta, tot i que molts ens acusin ara de voler-la obrir. Al contrari, volem que es tanqui. Qui diu que les ferides s'han tancat és que no ha estat ferit mai.»
–Amb 15 anys ja tenia un fusell i als 17 ja era a Argelers, al primer dels sis camps de concentració en què va estar. Què n'extreu d'aquells moments?
–«Als camps de concentració vaig aprendre el pitjor de l'ésser humà, però també el millor. Havies de sobreviure entre milers de persones, però et senties sol i aquesta sensació de solitud era insuportable. L'havíem d'evitar i per això, allà, vam descobrir la solidaritat humana i el suport moral. Això no ens va treure de veure tot allò que vam veure, però sí que ens va servir per suportar millor la situació. De fet, quan, anys més tard, vaig entrar a la presó, vaig continuar buscant la companyia d'altres presos en lloc de donar-li voltes al cap.»
–De fet, després de liderar una vaga de fam a la presó Model, van enviar-lo al penal d'Ocaña, on va estar sis mesos a les fosques tancat a una cel·la sense saber quan sortiria. Com ho va suportar?
–«Recentment una psicòloga em va fer la mateixa pregunta. Llavors tenia 26 anys i en entrar a la cel·la em van dir que allà em podriria. Amb tot, vaig començar a repassar mentalment tot el que havia viscut, pensant com m'haurien anat les coses si hagués actuat d'alguna altra manera. Vaig pensar tant, que quan em van ordenar que sortís de la cel·la on estava encara no havia arribat a reflexionar sobre la meitat de la meva vida.»
–Va poder escapar d'un tren amb destinació al camp de Dachau. Creu que va escapar d'una mort segura?
–«Sí. De fet, dies després la Gestapo va requerir que em presentés davant d'ella amb l'amenaça de fer mal a la meva família. Tot i no tenir-les totes i pensar que d'allà ja no en sortiria lliure, vaig anar-hi i gràcies a una carta falsificada de nacionalitat espanyola em van deixar anar. Del despatx de l'oficial a la porta de sortida de l'edifici hi havia un passadís de 50 metres, però aquella distància se'm va fer eterna. Tenia tanta por que un tret de gràcia m'arribés per l'esquena i em matés que vaig haver de seure perquè les cames em feien figa.»
–De tornada a Catalunya, desterrat a Montblanc, el van cridar a fer el servei militar. I no s'ho va prendre gaire bé.
–«I tant que no! Ja tenia 32 anys i públicament davant el tribunal vaig al·legar que era desafecte al règim. De fet, potser per aquest episodi podria haver estat el primer objector de consciència que hi va haver en aquest país. Molts pensaven que llavors em matarien, però tres mesos després vaig rebre l'indult. Me la vaig jugar, n'era conscient, però si hagués fet el servei, els oficials i tots falangistes que em coneixien m'haurien fet la vida impossible. Des de llavors, l'any 1953, em vaig considerar lliure i vaig tractar de reprendre la meva vida. No va ser fàcil, però, ja que havia d'abandonar la primera línia de rebel·lia política perquè, entre d'altres coses, tenia la policia a pocs metres de casa.»
–Per tot el que ha viscut, es considera una persona afortunada, desgraciada...
–«Sóc una persona amb molta sort, perquè, sense, i entre d'altres raons, ara no seria viu. He passat per situacions molt greus i difícils però també he viscut moments de joia. He pogut formar una família, de la qual n'estic molt content i orgullós. Com va dir un company ja mort, a mi m'han apallissat però jo no he fet mal a ningú. No vull revenja però no els perdono.»
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.