Joan Esteve, de Girona; Joan Robé, de Canet de Mar, i Josep Farrerons, d'Arbúcies, seran ordenats diaques aquest diumenge a la catedral de Girona. La incorporació a la diòcesi de Girona d'aquesta figura reinstaurada el 1964, arran del Concili Vaticà II, coincideix avui amb una manca enorme de vocacions i de capellans. Precisament, els diaques, que tenen el tractament de mossèn, poden fer les tasques dels capellans, tret de confessar, fer l'extremunció i consagrar, és a dir qualsevol cerimònia sense missa. El bisbe Francesc Pardo Artigas ha precisat que aquesta figura no s'instaura per compensar la manca de preveres.
El doctor Narcís Jubany, que va ser bisbe de Girona i cardenal arquebisbe de Barcelona i va participar en el Concili Vaticà II, va ser pioner en l'ordenació de diaques, però no pas quan va ser a la diòcesi gironina. La crida al diaconat permanent al bisbat de Girona no es va fer fins al pontificat de Carles Soler Perdigó, bisbe entre el 2001 i el 2008. Sis homes van començar a preparar-se per ser ordenats diaques.
Una primera part d'aquest procés culminarà demà, diumenge 14 de febrer, diada de Sant Valentí. A tres dies del dimecres de cendra del 2010, a les cinc de la tarda, el bisbe ordenarà els tres primers diaques. Més endavant, potser aquest any mateix, ordenarà els altres tres.
Dos casats i un solter
Els tres primers diaques seran dos casats i un solter. Tots tres amb una llarga trajectòria de vinculació a la vida parroquial.
Joan Baptista Esteve Avilés, nascut el 17 de març del 1942, col·laborarà a la parròquia de Sant Feliu la Major de Girona. Mestre, relacions públiques i empleat de Nestlé, explica que la seva vocació li ve d'haver crescut en una família molt religiosa. Ha estat escolà al servei de la litúrgia i a la sagristia de la catedral de Girona. És casat. Arran d'un accident, per no perdre la memòria, Josep Maria Ministral, director de l'Institut de Teologia, li va proposar estudiar una carrera i es va llicenciar en ciències religioses.
Josep Farrerons i Fulgarolas, d'Arbúcies, nascut a Sant Celoni el 25 de febrer del 1944, serà a la parròquia de Santa Coloma de Farners. És casat i té un fill i una filla. «Vaig decidir que dedicaria els darrers anys de la meva vida a la comunitat. Vaig anar a viure una temporada a una comunitat Vedruna de Bolívia. Allà vaig rebre el ministeri del lectorat i el bisbe d'allà, un polonès, em va proposar fer el diaconat. Quan vaig tornar acabava de sortir el decret del bisbe Carles.» Entre els onze i els setze anys Farrerons va ser al seminari de Barcelona. Farrerons, que ha estat professor d'electrònica i electricitat d'ensenyament mitjà i ha treballat en empreses del ram, coneix molt bé el tercer món, per feina i perquè hi havia anat de cooperant.
Joan Robé i Campeny, nascut a Canet de Mar el 16 d'octubre del 1954, té la destinació a les parròquies de Palafolls. Treballa a la cúria diocesana, on forma part de l'equip de mossèn Jordi Callejón, a la secretaria particular del bisbe Francesc. Educador social de professió, va exercir quinze anys al Collell. Explica que la vocació va sorgir durant la infantesa, quan es va vincular a la comunitat parroquial de Canet de Mar.
A partir de diumenge a la tarda, un cop hagin rebut el primer grau de l'orde sagrat, Joan Esteve, Josep Farrerons i Joan Robé seran clergues i podran ser tractats de mossèn.
Funcions del diaca
Què fan els diaques? Més ben dit, què és el que no poden fer? No poden impartir el sagrament del perdó (confessar), la unció dels malalts (extremunció), la confirmació (que és ordinari dels bisbes, però la poden impartir els preveres extraordinàriament) ni consagrar. La funció del diaca té tres fronts: la litúrgia, la paraula i la caritat. És a dir, ajudar el bisbe i els preveres a l'altar durant la missa, impartir el sagrament del baptisme i el del matrimoni; la lectura de l'evangeli, l'homilia i predicació, la catequesi o la preparació per al matrimoni, que, per experiència pròpia, els casats faran millor que els capellans, i la feina pròpia i fonamental del diaca, que és el suport als necessitats, sigui a la pastoral penitenciària, de salut, de Càritas o a Vida Creixent. «Un diaca és una icona vivent del Crist servidor en l'església que serveix», remarca el bisbe, que hi afegeix: «L'essència és la caritat i el servei al més pobre, i no pas només de pobresa material.»
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.