Quan no són els Mossos, és el vent; quan no és el vent, són els focs, i quan no són els focs, és la neu. El cas és que el conseller Joan Saura va de pollastre en pollastre, i molt em temo que no ho porta gaire bé. Només caldria comparar la cara que feia a principi d'aquesta legislatura i la que fa ara. Els anys no passen en va, i a Saura aquesta etapa política l'ha deixat ben baldat. Però aquest és el preu que ha de pagar un polític que accepta portar la conselleria d'Interior. A la gent que porta Interior li toca gestionar les emergències i desgràcies del país, i aquesta no és precisament ni una tasca agradable ni agraïda. Ben al contrari. Fas el que pots i el que saps, i encara reps garrotades. La gent d'Iniciativa fa temps que té la sensació que hi ha una mena de contuberni en contra seu i la seva gestió al govern, i estan convençuts que aquesta campanya orquestrada de vent, foc i neu va contra els seus principis verds, ecologistes i de reminiscència comunista. Jo ja comença a compadir el pobre conseller Saura, perquè al final ell s'ha convertit en l'ase de tots els cops i els seus ho han aprofitat per fer-li el buit. I això tampoc no és just. Per sota seu hi ha persones del seu mateix partit que manen tant o més que ell a la conselleria i que a base d'aprendre a esquivar el bulto han aconseguit salvar-se de la crema política. Dilluns, quan ja feia dues hores que estava atrapat juntament amb centenars de conductors més a l'autopista AP-7 entre Martorell i Vilafranca, amb un tou de neu realment inquietant i una tempesta que no cessava, vaig sentir per la ràdio el secretari general d'Interior, Joan Boada, que feia una descripció de la situació del país gens aproximada a la realitat que vivíem. La sort del senyor Boada és que la neu es fondrà i encara li hauran de donar les gràcies.