Dimarts, l'ambient dels carrers de la Bisbal era com el d'un dia de festa major, però sense la música, les atraccions i l'alegria d'un dia de festa. El vespre abans, tothom havia anat a dormir molt aviat, cansat d'estar sense llum i de passar fred i por, mentre se sentien les fresses dels arbres i de les branques que queien. L'endemà, molts van descobrir que, també a menys d'un minut d'on eren, havien caigut tendals i sostres i cables i fils elèctrics. I, mentre feien cua a les dues úniques fleques i als dos establiments que van tenir obert fins que van acabar el pa, les botes, les piles, les pales o els recanvis de gas, parlaven de la gent que no havia arribat encara i de la llum que no sabien que no arribaria. Tampoc no van arribar el transport públic, les connexions a telèfons, internet i mòbils o qualsevol altra comoditat dels darrers dos segles. Només ens va fer companyia l'única pala excavadora de l'Ajuntament, desbordada de neu i feina. I dimecres, a mig matí, quan van arribar els primers diaris, a alguns van descoratjar-nos tant els articles d'uns periodistes que repartien les culpes entre els ciutadans, els polítics i les companyies elèctriques, com les paraules de Joan Boada, malgastant, el vespre abans, les piles de l'única ràdio que teníem. Els coneixereu pel que van escrivint o pel que van dient. Si han anat passant de repartir les culpes de la irresponsabilitat d'uns ciutadans a la imprevisió de les companyies elèctriques, no han viscut les conseqüències de la nevada. Durant mesos, podran anar encara al bosc a comprovar què ha passat. Però, primer de tot, que deixin de banda interessos, prejudicis i orgulls estúpids i que obrin d'una vegada ulls, cor i orelles.