Quan sento el director general d'Endesa, José Luís Marín, explicant que el temporal de neu que hi ha hagut és una catàstrofe, i que la construcció de la MAT evitaria en el futur problemes com aquest, em ve al cap la Naomi Klein i la doctrina del xoc. Es deu tractar d'aprofitar el desastre i, en lloc de parlar de les pèssimes instal·lacions elèctriques que ara veiem caigudes a terra i escampades pels camps encara blancs de l'Empordà, o d'apuntar-se a la idea del soterrament de la futura MAT, fer un pas endavant i espolsar-se responsabilitats.

Quaranta centímetres de neu i el desastre per una munió de pobles petits. Un dia sense aigua, sense telèfon, sense poder circular amb mínimes garanties, suspesos en el no-res, mentre no gaire lluny la vida, a poc a poc, s'anava recuperant i continuava. Sense nosaltres, és clar.

Cinc dies de gelor dins de casa, de llum d'espelma, de rentar-se com abans de la guerra, de fondre neu per fregar els plats. Cinc dies durant els quals els veïns només ens hem tingut a nosaltres mateixos, per deixar-nos llenya, per carregar-nos els mòbils, per poder menjar alguna cosa calenta, si vas tenir la mala pensada de comprar una cuina elèctrica. Cinc dies ha estat l'Ajuntament barallant-se per aconseguir connectar un miserable generador que ens retorni a un símil de vida normalitzada. Cinc dies sense resposta d'Endesa. Cinc dies, en definitiva, per comprovar que, tal com passa amb les amistats, el govern hauria de ser-hi, especialment, quan les coses no van bé. Per anar de gresca, sempre sobren coneguts.