El trio format per Ira Kaplan (guitarra, veu), Georgia Hubley (bateria, veu) i James McNew (baix, veu) són el paradigma de grup independent de la costa est dels Estats Units. Fa 25 anys que corren per aquests mons de Déu i s'han guanyat a pols el qualificatiu de banda de referència, gràcies a un pop sofisticat i una dotzena de discos. Un treball que gairebé només es pot comparar a uns altres companys generacionals, Sonic Youth. Tots dos van néixer als anys vuitanta, quan a Anglaterra sonaven els New Romantics i l'estela del punk moria. Des d'Amèrica, aquestes dues bandes van descobrir noves sonoritats al pop, van integrar perfectament la veu femenina, hereva de Patti Smith, i van desenvolupar el concepte de música «artística», damunt l'onada gegant creada a Nova York al voltant de la Velvet Underground i Andy Warhol. La diferència entre Yo La Tengo i Sonic Youth, que tocaran a Barcelona a l'abril, és que els uns són de Nova Jersey i els altres de Nova York. Només els separa el riu Hudson, i el gust per l'experimentació, més acusat en la banda de Thurston Moore i Kim Gordon. Yo La Tengo arriba a Barcelona amb disc nou sota el braç, Popular songs. Un àlbum en què demostren que ja no cal experimentar més, que la innovació va incrustada en el seu DNI. I per això encara ens sorprenen amb temes com Here to Fall, gairebé sense guitarra, amb tot el pes de la cançó en un piano electrònic. Tot el disc demostra que el trio és ja un clàssic contemporani. El millor de tot, a més, és veure'ls en directe.