Fa quasi dos anys i mig que li dediquí a aquest assumpte unes línies en aquest mateix periòdic, aleshores en format de paper. Tanmateix, ara no vaig a anar tan lluny en les meues reflexions, tan qüestionables per altra banda com les de qualsevol altre. Quan dic que no vull retrocedir setanta anys en l'arc del temps és, senzillament, perquè el que succeïx des de fa més bé poc a casa nostra no necessita capficar-se en esdeveniments tan crucials per a l'Europa contemporània com els ocorreguts en aquells anys tan convulsos, aterradors i vergonyants per a les generacions pretèrites, les actuals o les que puguen esdevindre.

Sense ànim de voler ser victimista ni pessimista ocasional, i pertanyent com pertany als nascuts als anys seixanta del segle passat, he de dir amb veu ben alta —la claredat la pressupose— que no em sent especialment orgullós del món que tots plegats (uns per convicció, altres per interés i la majoria per allò de deixar-se portar depenent de com isca el sol) hem creat. Comprovar fefaentment que és el poder dels diners el que tot ho domina, inclús les idees (que no les ideologies, la seua perversió) em crea, vertaderament, incomoditats existencials i ganes de pegar a córrer.

No hi ha avui, en especial per allò de la crisi que patim, quasi ningú que no haja tret els seus instints de supervivència més animals i, per tant, viscerals per tal de perpetuar-se en determinats posicionaments que —a nivell polític, professional, religiós i social— no vagen contra natura i contribuïsquen, alhora de perpetuar-los, a crear desconfiances difícils de mesurar, opressions impossibles d'imaginar i justificats rezels de tota mena. Allò de tot val caiga qui caiga emparant-se en el poder, de practicar la tàctica de l'estruç i desdir-se o no quan l'avinentesa ho demana són alguns dels símptomes d'una malaltia (diguem-ne caïnita) d'arrels profundes i, certament, primàries que hom manifesta quan més és fa necessària una acció a la inversa: solidària, respectuosa, tolerant, dialogant...

És, en circumstàncies com aquesta, quan solem alçar la mirada i donem fe de les males pràctiques a què estem acostumats pels nostres representants electes. És aleshores quan la fel ens ix a relluir i uns amb nitidesa i altres (la immensa majoria, per a ser exactes) amb la boca menuda i elevades dosis de demagògia caiguem en el compte i ens adonem d'un egoisme —el de cadascú reflectit en ells— d'efectes perversos i altament nocius.

Al capdavall, ells, la universitat i una gran quantitat dels seus titulats i la major part de nosaltres i dels més joves som el resultat d'anys i anys d'estudiada degradació moral, ètica i professional a tenor del que avui tenim: polítics en què traspua una escassa vocació de servei veritablement democràtica, una educació a la baixa d'efectes perversos a curt, mitjà i llarg termini i un món laboral enrarit en què uns per altres acabarem com a serfs de fredes planificacions economicistes de despatx.

Eixa calculada (des)memòria dels ciutadans d'avui, preocupats de traure profit individual a tota costa obviant que després patirem en pell pròpia les nostres mateixes equivocacions, eixe deixar córrer els problemes perquè ja vindran els que els arreglaran (a pitjor, és evident), eixe conformisme i pragmatisme furibund que mira per la pela i una impossible estabilitat i no pel benestar d'ara i de més endavant, eixa manca de valors amb què ens plenem la boca i sovint mai posem en pràctica, eixe perillós deixar fer de qualsevol manera mentre callem, eixa por a alçar la veu quan toca... són massa mals endèmics que, com a estrats, van solidificant-se en la col·lectivitat fins que esdevenen en crosta alienada.

No és aquest un discurs moralista. No ho és ni qui el fa és el més adequat per aquests menesters. És, ja se sap, un clam en la soledat dels sords que no volen escoltar, una llum en l'obscuritat dels cecs que no desitgen veure i una galtada a la indiferència dels necis (que fan com que escolten i veuen però van a la seua).

Quin de tots tres individus ets tu?