Tal com si fóra una gran fira en què les vanitats afloren per tots els racons i les il·lusions per aparentar allò que no s'és es desborden fins l'èxtasi, a casa nostra fa la impressió que no hi ha dia que passe que la muntanya russa, el vaixell pirata, el tio vivo... i la tómbola deixen de funcionar. Sempre hi ha motius per a celebrar no se sap ben bé què, però eixe és finalment l'objectiu: fer de la vida una esquizofrènia continua i de la quotidianitat frenesí.

Són tants els fronts que salten a la palestra i de tal transcendència o magnitud que no ha de sorprendre'ns que a aquest esperit festiu se'l confonga recurrentment amb la xarlotada, eixe recurs graciós que estandarditzà Charles Chaplin (anima mater, com se sap, d'obres mestres com El gran dictador) i que ens recorda que, fins i tot, la rialla absurda pot acabar en la representació de greus drames de conseqüències inescrutables.

Tornant, doncs, al quefer firer amb què ens exorcitzen aquests mags del no res, transvestits de copalta i frac, en què esdevenen no sols els nostres gestors sinó els seus disciplinats corifeus i els seus cors (panxes agraïdes tan polièdriques com al·lucinants), crec que no hi ha altra diversió que els agrade més que la pràctica contumaç de l'entabanador. És precisament en aquesta afecció on pren la seua veritable dimensió la tómbola, un autèntic monument als llenguallargs que, agafats al micro com si fóra una llepolia fàl·lica que no deixen compartir, són capaços de creure's les seues pròpies mentides amb què —en forma de verbositat mono-rítmica i certament sectària— vehementment pretenen engalipar el personal.

Mentre que els llenguts amollen tota classe de reiteratives oracions que, finalment, deriven en pura entelèquia per allò que els vianants compren la bolleta de la sort, els seus còmplices en el negoci reparteixen mecànicament la bicoca amb el propòsit de donar un premi a temps que els proporcione beneficis entre els incauts i els incrèduls que mai no l'obtindran.

Tanmateix, i a pesar que no hi ha qui no sàpia del seu interessat embolic, sempre els hi ha que, una vegada i una altra més, cauen en aquesta sublim enganyifa. Per la qual cosa, em qüestione obertament: ¿fins quan ens deixarem, uns per altres, enganyar per aquesta colla de professionals en la venda de fum sense escrúpols ni trellat?

Mentrestant, que continue la festa... Faltaria més.