Aquest dies de celebracions falleres he aprofitat l'avinentesa per escapar-me al cor de Terol i, a pesar dels canviants auguris meteorològics, respirar profundament en els seus agrestes paisatges, gaudir dels pobles pintorescs que encara hi resten i assaborir el rítmic rebombori de l'abundant aigua que pertot arreu brolla.

La serralada d'Albarrasí esdevé una mena de tapís que, a l'espera de l'exultant primavera que prompte hi serà, allotja a hores d'ara contrastos que m'és difícil descriure. La descarnada pedra que caracteritza les seues muntanyes i l'escassa terra fèrtil que oneja als ermots que la circumden conflueixen en profunds valls recorreguts per nombrosos rius de musicalitat infinita, abraçats per una rica i evocadora flora i espigats xops desproveïts encara de fullam.

L'arquitectura autòctona esdevé una mena de paradís perdut que, aliena a les necessitats urbanites de les ciutats, manté encara eixa puresa i dignitat que l'arrela, com als seus pobladors, a la terra i al bestiar (tret del turisme, les dues grans fonts d'ingressos des de temps immemorials).

A hores d'ara hi podem trobar escampades en les zones d'ombria quantiosos illots de neu en forma de glaç producte d'un hivern rigorós, escorrenties a la busca de rierols i, en els amplis celatges, rapaços de tota mena traçant les seues majestuoses figures en silenciosos vols.

N'és fàcil introduir-nos en boscos en què l'empremta de la prehistòria està a l'abast del curiós vianant, escrutar els abrics naturals que ja coneixien els nostres ancessors fa més de cinc mil anys —on deixaren per a la memòria pintures de la seua quotidianitat— i comprovar que la fauna per ells representada continua pul·lulant per aquells llars com si la petja del temps s'haguera aturat.

No és fàcil veure gent pels carrers, els seus traçats irregulars amunt i avall són un obstacle per als ancians i impedits, hi ha pocs infants i els adults o bé romanen al treball o a casa per allò que les mullers atenen els negocis familiars i, com ha estat norma, la casa i totes les abnegades obligacions que això comporta. Els joves no hi són i els pocs que hi ha són fàcils de veure al voltant de la barra d'un bar quan la jornada ja està a punt d'acabar.

En fer-se de nit, l'olor a fum de les llars ho impregna tot, els lladrucs dels cans es deixen escoltar, les tavernes cobren vida i la nit estrelada desplega tota l'esplendor per la refulgència impol·luta d'un mant multicolor. És hora, doncs, d'assaborir un bon menjar, al recer d'un acollidor foc, a base de verdures i carns del terreny entre glop i glop d'exquisit destil·lat d'Aragó.

En veritat, són molts, moltíssims per a ser sincers, els valencians que secularment visiten agraïts aquesta singular regió —en consonància amb els turolencs que veieren a València com a lloc predilecte de destinació—, un paradís perdut que ací ja no hi és, a la recerca de l'autenticitat que deixàrem perdre. Bo serà que estimem Terol com una part nostra que ens és consubstancial, sense la qual tampoc es pot entendre el que som ni el que pretenem ser ni com a poble ni, sobretot, com a éssers d'un temps que —encara— no es mesura igual per a fortuna de tots.

«Terol també existeix» exclamaven amb tota la raó els indígenes fa uns anys, jo només afegiria... i per molts anys, amics.