Per sort, a la Llibreria 22 no tenen piscina. En Guillem recorda que una periodista es va fer famosa en les festes del premi RBA de novel·la negra perquè tenia el costum de tirar-se a la piscina de l'hotel Juan Carlos I quan estaven a punt de cantar els galls. Ens ho va explicar durant la presentació de la novel·la guanyadora del Josep Pla d'enguany, Egosurfing.

Però la història que em va interessar de la nit de la 22 va ser la d'una noia enamorada de Girona, joveneta i esvelta, que de tant en tant agafava el tren i es plantava a la ciutat per submergir-se a les terrasses dels cafès, a l'ombra humida de les voltes, a la tebior d'un recés quan el sol pinta les pedres, als carrerons costeruts del Call, a les barres dels bars, al mercat pagès del dissabte, entre les columnes vegetals de la Devesa...

En un d'aquests viatges coincidí amb un vailet i encetaren conversa. Ja a Girona, la noia es va adonar que el seu nou amic se les pintava morenes i li va parar els peus. Li veia les intencions i ja havia decidit que allò no havia d'anar més enllà. Ell s'hi avingué amablement.

Ara la història fa un salt que no em veig amb cor de suplir. En tot cas, queden per sopar plegats. Això ho entenc. Em costa més d'explicar-me que ella no reservés habitació a la pensió on solia dormir quan ens visitava. No ha de passar res, però accepta que dormirà al mateix hotel que el noi –aquí cal tenir en compte que l'economia dels estudiants sol ser força precària–. De manera que sopen junts, fan una última copa pel camí i se'n van a l'hotel.

L'habitació té tres llits. La noia ho troba bé. Encara en sobra un. Però ben aviat s'adona que l'acompanyant té una decidida tendència a oblidar el tracte acceptat. Es veu clar que en sobraran dos, de llits. Davant l'evidència, la noia diu bona nit i se'n va al carrer. L'aire fred, aquella mica de boira, la humitat i la foscor són els seus companys de desengany. I ho han de ser fins a primera hora del matí, quan surti el primer tren.

Per sort, troba un pub obert. Hi recala. Davant d'una cervesa trista deixa passar el temps fins que tanquin. Va quedant poca gent. Un parell de clients –resulten ser un mexicà i un andalús– la inclouen en la conversa. Ells també fan temps. No es pot estar d'explicar la seva aventura –o desventura– i el negre futur immediat que l'espera. Ells li fan costat. Li ofereixen sostre al pis d'un amic on dormen. De fet, li cedeixen un dels dos sofàs que l'amic els té destinats. Dorm d'una tirada fins que és hora d'anar a l'estació.

Us ho podíeu pensar: la periodista de la piscina, l'enamorada de Girona i la guanyadora del Pla són la mateixa persona: la mallorquina Llúcia Ramis. Amb el que en sabeu ara, no us vénen ganes de llegir el seu llibre?