El meu pare, Joan Puig, i la meva mare, Àngela Puig, van tenir set fills: la Paquita, en Juanito, en Quimet, jo –l'Elvira–, la Margarida, la Mariàngela i la Justina. Els tres primers ja són morts i ara només quedem quatre dones. Recordo molt aquells anys, del 36 al 39, de la guerra. Jo tenia llavors 17 anys i vivíem a Albons, en una casa situada al peu de la carretera que va de la Bisbal a Figueres. Em van impressionar molt, en la fase final de la confrontació, les contínues escenes de gent fugint. Duraren molts dies; allò semblava una processó, de tanta gent que passava a peu en direcció a França. Marxaven carregats amb roba i mobles; tot el que es podien emportar. Deixaven coses pel camí, perquè no podien dur-les totes, de tan carregats com anaven.

Recordo que tres policies de la Generalitat i les seves famílies es van quedar a casa una setmana o més. No ho sé si eren policies o no, però no deixaven que es parés ningú a prop de la casa. Nosaltres vam estar molt bé amb ells. Ens preparaven el menjar i ens servien a la taula abans que a ells. Un dia, cap al tard, vam sentir per la ràdio que els feixistes estaven entrant a Barcelona, i en escoltar això van marxar tot corrent cap a França. Vam tenir un sobresalt quan la mare els va advertir d'uns papers que es deixaven damunt de la taula. La mare havia vist que eren documents d'Álvarez del Vayo. No sé quin càrrec tenia. Era algú del govern.

Aquell dia havia plogut. Ens quedàrem sols i amb certa por. El pare va marxar a tancar la pallissa i el corral i va veure dues persones que es quedaven amagades. Eren dos soldats que volien passar-se a les files feixistes. Ell va dissimular i va fer veure que no els veia, però la sensació de por va augmentar... Com era costum llavors, mai no es tancava la porta, i vam haver de gratar el sòl per poder-la tancar, ja que amb el poc ús s'havia quedat enferritjada. Ens en vam anar a dormir i no vam veure ningú. Durant la nit tot va ser quietud, com el silenci que queda després de passar una tempesta.

Tres dies després es van establir a la nostra casa les oficines de l'Estat Major del 15è cos de l'exèrcit. Cap a les dues de la tarda, vam veure aparèixer al lluny el gruix de la tropa. Eren els feixistes, que avançaven sense resistència. Varen envair totes les estances. Els rojos ja havien traspassat la frontera. L'endemà, el meu pare, que era bastant de dretes, molt entusiasmat, va encetar una bóta de vi per a tots. A la tarda, la mare va anar darrere de la casa, on estava tot el bestiar, i va trobar els soldats robant les gallines, els ànecs, els conills i tot el que trobaven. El comportament d'uns va ser molt diferent al dels altres i el meu pare va quedar defraudat per la forma d'actuar dels anomenats nacionales.

Quan la tropa va entrar a casa, nosaltres estàvem a les seves ordres. Ens impedien fer res. Un bon dia, els soldats van fer foc i van incendiar la xemeneia. El meu pare i jo pujàrem a la teulada a llençar aigua. En aquell moment va passar un avió dels feixistes i va bombardejar la casa tres vegades. Va matar un home davant de la casa i a mi, que estava a la teulada amb el pare, l'ona expansiva em va esfondrar i a punt vaig estar de caure daltabaix; vaig quedar amb els braços penjant al buit. [...]

En aquell temps, als pobles no hi havia gent jove, estaven lluitant al front. Jo hi tenia dos germans que van fer tota la guerra. En Juanito, un any abans fent el servei militar i després tres anys de propina; i l'altre, en Quimet, també va marxar dels primers, però mai més no en vam saber res.