Comencem bé. Arribo a la facultat d'Econòmiques de Pedralbes quan just van sortint de les aules els alumnes que acaben de fer la primera prova, la de castellà. Pregunto a un grupet que ha sortit a fumar què els han preguntat i em diuen que els han posat un text de Gustavo Adolfo Bécquer i un altre d'un autor que no em saben dir. I què heu triat? Han triat l'autor que no em saben dir perquè han trobat les preguntes més fàcils. Després sabré que l'autor que no em saben dir és Juan Goytisolo i que Bécquer no és Bécquer sinó Miguel Mihura. Déu n'hi do la diferència. Aquests dies es representa al teatre Romea de Barcelona una obra d'Enrique Jardiel Poncela, Angelina o el honor de un brigadier. Jardiel i Mihura són els representants del teatre còmic de l'absurd espanyol (Mihura va supervisar el doblatge d'Una noche en la ópera, i per això aquesta pel·lícula dels Germans Marx fa més riure que cap altra seva, perquè Mihura va salvar amb jocs de paraules castellans els intraduïbles jocs anglesos). Què ho deu fer que en aquest moment històric, en aquest moment de crisi i Tribunal Constitucional que no se'n surt, Jardiel és al teatre i Mihura a la selectivitat? La parte contratante de la primera parte.

El bar de la facultat d'Econòmiques és, a les deu del matí, un tap de gent. El mític bar d'Econòmiques. Més de trenta anys que no hi venia. A la meva època universitària tenia fama no pel cafè que hi feien sinó perquè estava proveït de butaques per escarxofar-s'hi. Ara les butaques han estat substituïdes per cadires de bar i taules de fòrmica. Tot es perd. Pregunto a uns nois que hi seuen si fan la selectivitat. Es mig ofenen. Ells són estudiants d'econòmiques. I com veieu els que s'examinen? «Molt petits.» Als vàters també hi ha molta gent que fa cua. Nervis? «Nervis, i que plou.» A fora, plou molt.

No tots han acabat la prova de castellà. Encara en queden a les aules. Pels vidres observo un noi que mira de copiar l'examen del company que té al costat. Fa contorsions de cap, fa veure que es grata un ull, que li ve tos. El company, que no el veu, acaba l'examen, s'aixeca i se'n va. Ell ja no té res més a fer-hi. Es rendeix i entrega els fulls al vigilant.

A les onze se sent el senyal de tornar a les aules. Toca la prova de català. «Em fa por», em diu la Dèlia, alumna d'un institut de Santa Coloma de Gramenet. Per què? «Perquè no sóc gaire catalana, jo.» Observació misteriosa, potser ideològica. perquè se la veu i se l'escolta catalaníssima. El bar es buida, els passadissos també. Les portes de les aules es tanquen i es fa a la casa un silenci estrany. Un silenci que conté un bum bum que no sé si atribuir a les màquines d'expedir Coca-cola o a les cafeteres del bar però que després sé que surt del cor dels estudiants. Els ha tocat triar entre un fragment de La bogeria de Narcís Oller i un text legal administratiu sobre gossos i discapacitats. O un text administratiu sobre la bogeria i una cosa dels gossos d'un tal Narcís Oller.