“Viva Napoli!” Amb aquest crit i fent l'onada, un grup de deu joves italians saludaven l'arribada a l'estació de Sants del tren que, dissabte a la tarda, els havia de portar a Lleida. Els pocs que havíem pujat a Passeig de Gràcia ens vam preparar mentalment per a un viatge molt i molt pesat. Resignació, que tampoc no és cap novetat. Sóc usuària habitual de la línia de mitjana distància Lleida-Barcelona, amb parada a Montblanc. És més barat, menys contaminant i no cal aparcar el cotxe a Barcelona. I això malgrat el periple: el viatge dura el doble que en vehicle privat, dues hores i quart en l'era del tren d'alta velocitat, que a Montblanc sols veiem passar. La raó és que la meitat dels quatre trens diaris d'anada i quatre de tornada existents van via Reus i Tarragona, en lloc d'escurçar per Valls. Són la mateixa freqüència i horaris que el 1989, quan vaig començar la meva relació amb Renfe. Ara, quan tens la sort de trobar seient, vas més còmode, però l'estació està tancada la major part del dia. Ni tan sols no s'han molestat a posar els horaris al defora. És la lenta decadència de la mitjana distància, els viatgers de la qual ens fem un fart de riure quan veiem omplir titulars amb els problemes temporals de les rodalies i les inversions del TAV.

Aquests pensaments i una creixent sensació d'impotència m'anaven corcant. Amb un llibre a la mà, intentava aïllar-me d'un armari napolità cridaner, assegut al meu costat i amb els pantalons pràcticament abaixats. La resta de la colla eren repartits pels seients del costat, paret per paret amb la cabina del conductor, que havia engolit el revisor just arribar a Sants. Els napolitans engegaven la música dels mòbils i s'anaven passant una ampolla de cervesa, entre crits de “fiesta!!”, al·lusions a la “bellesa d'Espanya” i cançons de borratxera. El passadís era col·lapsat de gent. Impossible fugir. Imprudent enfrontar-m'hi sola. Després d'una hora de cridòria, el revisor va treure el cap pel marc de la porta. Els napolitans li van mostrar una cigarreta. Ell, sense demanar-los bitllet ni que moderessin el comportament, es va limitar a somriure i a dir-los que al tren no es podia fumar i que al cap d'una hora i mitja arribarien a la destinació. A Vila-seca, el revisor va baixar del tren, com si allò no fes amb ell. Ens va deixar orfes. Aleshores, sí va començar la festa de veritat. Emulant Trainspotting però amb cocaïna, els napolitans van usar el reposabraços de la finestra per tallar-la i anar-la esnifant per torns. Va aparèixer més cervesa i es van encendre cigarretes. Una parella catalana va aprofitar per fumar-se un parell de purets, i es va intensificar la sensació d'ofec. Jo, fumadora que sóc, vaig endinsar-me encara més en una ràbia impotent contra Renfe i l'incivisme. De nosaltres, no se'n recorda ningú, vaig pensar. Si de cas, el ministre de Foment. Fa uns dies ens va enviar el missatge que les línies no rendibles es tancarien. Per allò del servei públic.