Amb el propòsit d'incidir en l'important debat que actualment tenen plantejats els mitjans de comunicació respecte a la tasca i funció social que realitzen, tant els que són de titularitat pública com privada i que és molt decisiva a l'hora d'abordar els temes des d'una perspectiva de gènere. Els mitjans de comunicació tenen una gran capacitat d'influència i, per tant, la seva complicitat és molt necessària; ells disposen d'eines per ajudar a avançar cap a un món més equitatiu i just.

No sempre, tot i que s'ha millorat molt en els darrers anys. Certament hi ha qui encara argumenta que els mitjans són tan sols un mirall de la societat a la qual han de representar, i per tant, en aquesta representació més o menys ajustada quedaria esgotada la seva responsabilitat. I això és cert només en part, perquè els mitjans són també creadors d'opinió i perpetuadors, de vegades, de rols i estereotips negatius que cal fer un esforç important per evitar. Poso un exemple d'avenç positiu, que és el del tractament de la violència masclista: a hores d'ara ningú no la descriu com a crim passional com era habitual no fa tant de temps, quan sovint darrere la notícia s'hi detectava una certa voluntat de justificació més o menys conscient. Ara a la violència masclista se l'anomena pel seu nom i se'n determinen racionalment les causes. Finalment es tracta, i en aquest sentit opera la campanya, d'anar fent un treball de degoteig, de contactar, parlar i formar els professionals perquè la sensibilitat no es dóna per ciència infusa sinó que s'ha de cultivar.

És veritat, aquests espais també representen l'evolució en positiu de la qual parlàvem, tot i que amb aspectes millorables. Per exemple, en el reportatge Haití: hora zero, emès per TV3 el 31 de gener d'aquest any, les dones entrevistades expressen una imatge de seguretat i no d'indefensió, a més que queda molt destacat el discurs de l'activista pels drets humans Colette Lespinasse. En moltes parts del món les dones juguen un paper actiu com a agents de desenvolupament de les seves comunitats, no són només receptores d'ajuda sinó capaces d'impulsar i tirar endavant projectes pel bé col·lectiu. I aquest paper els mitjans l'han de saber transmetre per una qüestió de justícia i perquè respon a la realitat.

Potser sí, perquè s'identifica com a símbol de la màxima vulnerabilitat i desesperança malgrat que el seu efecte acaba sent molt epidèrmic. En el fons, el discurs de la raó, menys directe i impactant que el de l'emoció, resulta més eficaç perquè aporta coneixement i consciència sobre les causes que generen la injustícia i a mitjà o llarg termini la ciutadania s'implica en la transformació d'una realitat de la qual se sent coresponsable.