Copenhaguen és des d’ahir Hopenhagen, la capital mundial de l’esperança (hope, en anglès). La que pot ser l’última oportunitat per salvar el clima, la cimera contra l’escalfament global que les Nacions Unides celebren fins al 18 de desembre a la capital danesa, arrenca amb optimisme i amb la confiança que s’arribarà a un acord polític vinculant. Ja són 110 els mandataris que han confirmat que participaran en el tram final de les negociacions la setmana que ve, incloent-hi Barack Obama, que ha rectificat canviant la seva agenda, i això obre una escletxa per al miracle.

“Si us plau, salveu el món”. Això van demanar nens dels cinc continents en la cerimònia inaugural d’ahir, en què no van faltar imatges apocalíptiques d’inundacions, huracans i deserts. I mentrestant, encerclades per un dispositiu policial espectacular –6.500 agents i un miler de places lliures per a detinguts preparades a les comissaries–, ONGs d’arreu del planeta competien entre si per cridar l’atenció contra l’escalfament global. Malgrat el fred i la pluja, un activista de les Maldives fins i tot es va submergir en una piscina d’aigua glaçada per mostrar com pateixen les seves illes la pujada del nivell del mar.

“El cronòmetre està a zero després de dos anys de negociacions, l’hora de les declaracions s’ha acabat”, va advertir el responsable de l’ONU contra el canvi climàtic, Yvo de Boer, per deixar ben clar que Copenhaguen només serà un èxit si s’hi pacten “accions significatives i immediates que entrin en vigor l’endemà de la cimera”.
Difícilment hi haurà pacte post-Kyoto, però s’espera almenys un acord polític vinculant, tot i que sigui en l’últim minut, el divendres 18 i de matinada. Els 192 països que són a Copenhaguen podrien anar a la pròrroga i acabar de tancar l’acord post-Kyoto l’any que ve, però no podran tornar a jugar el partit. És ara o mai. “Aquest moment polític no té precedents, és una gran oportunitat que el món no pot deixar perdre”, va avisar ahir l’amfitrió Lars Lokke Rasmussen, premier danès. Rasmussen s’aferra a l’argument que els caps d’Estat i de govern “no vénen a parlar, sinó a actuar” i que, si l’acord no fos possible, es quedarien a casa per evitar el fracàs.