El concepte de família evoluciona i sobretot en els últims anys ho ha fet a un ritme accelerat. Del total de 2,8 milions de llars que hi ha a Catalunya, la gran majoria continuen sent nuclis tradicionals, és a dir, matrimonis o parelles amb fills (1,1 milions de llars) o sense fills (780.000), però ja n’hi ha més de 500.000 on hi viu una sola persona i unes 250.000 on un únic adult està a càrrec d’un o més infants. Les monoparentals ja representen el 8,7% del total de famílies del país, segons l’Enquesta demogràfica 2007, publicada a l’estiu per l’Idescat i que és el retrat més nou de la incidència de les noves formes familiars.

En aquest nou model de família destaca el paper de les dones, ja que en el 85% dels casos (218.000 llars) el progenitor present a la llar és la mare, mentre que el pare ho és només en el 14,6% (15.000 llars).

El perfil majoritari d’un nucli monoparental és l’encapçalat per una dona vídua, entre 40 i 64 anys i amb un fill. Les situacions que més creixen són les d’una dona que opta per formar família sense parella, les divorciades que no reben la pensió del pare de la criatura i les que es queden soles com a conseqüència de ser abandonades.
“El canvi de model de família és un repte per a una societat tradicional, patriarcal i sexista, i per a un estat de benestar pensat a partir de la lògica de dos progenitors”, indica la sociòloga Elisabet Almeda. Precisament l’estudi Monoparentalitat i infància, obra d’Almeda i del també sociòleg Lluís Flaquer i editat per la Fundació La Caixa, alerta que en l’àmbit estatal el risc de pobresa de les llars amb dos progenitors se situa en una taxa del 22,7%, mentre que l’indicador augmenta fins al 40% si hi ha un únic progenitor.

“No és que la monoparentalitat dugui inclòs el gen de la pobresa, sinó que és evident que les condicions d’un adult sol amb fills a càrrec són més complicades”, indica Almeda, que no es queda aquí i, a més del risc d’exclusió, hi afegeix les dificultats de conciliació del temps i els problemes de salut que comporta la situació d’estrès i de soledat que pot arribar a viure aquest adult.

“També és cert –manifesta– que hi ha moltes dones, cada vegada més, que decideixen tenir un fill soles i veuen que se’n surten, i això millora molt la seva autoestima”.

Flaquer recorda que cada any hi ha a Catalunya uns 25.000 divorcis i això contribueix a augmentar la monoparentalitat. “Va passar als anys 60 als Estats Units i a altres països europeus i em sembla que aquí no ho estem fent prou bé”, alerta, perquè considera que no hi ha prou polítiques socials per protegir les famílies vulnerables. “La diversitat familiar ha de ser benvinguda, però s’ha d’evitar que es generin més diferències socials de les que ja hi ha”, adverteix. Quines mesuren podrien evitar la caiguda en la pobresa d’una mare separada o d’un pare vidu? Tant Flaquer com Almeda defensen un fons de garantia per cobrir l’impagament de pensions alimentàries ben organitzat i que vagi més enllà de ser una mesura assistencial, que els ajuts per fills s’allarguin fins al 18 anys, que es millorin les mesures de suport a l’habitatge, que augmentin les places de llars d’infants i que els permisos de maternitat siguin més generosos.

El departament d’Acció Social i Ciutadania calcula que unes 257.000 famílies tramitaran el carnet de monoparental que dóna accés a descomptes en la compra d’un habitatge protegit o en establiments comercials, així com avantatges per triar escola.