El primatòleg català i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Jordi Sabater Pi, el descobridor de Floquet de Neu, el goril·la albí que es va convertir en un dels símbols de Barcelona, va morir aquest dimecres a casa seva a la Ciutat Comtal als 87 anys d'edat, segons que han informat fonts de la seva família.

Sabater Pi era una de les personalitats més rellevants a l'Estat, tant per les seves aportacions al camp de l'etologia -la ciència de la conducta humana i animal-, com per la seva dilatada labor científica, encara que el que li va donar la fama mundial va ser la troballa l'any 1966 a la selva de Guinea Equatorial del primer goril·la albí conegut. Una de les seves fites més importants va ser el descombriment de l'ús d'instruments per part de ximpanzès, recerca que va ser publicada per la revista Nature el 1969.

El primatòleg serà enterrat dissabte que ve dia 8 a Barcelona, mentre que la capella ardent s'instal·larà a partir de divendres al tanatori de Sancho de Ávila de la capital catalana.

El 1966 el nom de Jordi Sabater Pi va donar la volta al món gràcies al descobriment de Floquet de Neu. Però això, tal com ell recalcava reiteradament, només és un episodi dins de la vida d'aquest científic català que es va guanyar el prestigi internacional gràcies sobretot a les investigacions que va fer durant els 30 anys que va viure a Guinea Equatorial, on va poder fer realitat la seva passió per l’Àfrica.

Sabater Pi, tal com s'explica en el grup d'admiradors que s'ha creat al Facebook, va arribar a aquest continent el 1939, quan tenia 16 anys i la seva família es trasllada a viure a Fernando Poouna, una illa que actualment s’anomena Bioko, i on va començar a desenvolupar la seva habilitat com a dibuixant, primer de tribus africandes, després d'animals.

Precisament va ser la seva qualitat dels dibuixos el que va fer que li encarreguessin un estudi sobre goril·les i ximpanzès, que el va permetre començar a treballar per la National Geographic Society de Nova York.

El 1950 se’n va anar a l’Àfrica occidental a investigar sobre els grans simis, on va encetar un capítol innovador en l’estudi dels grans primats i l’observació naturalista, un camí que després van seguir Georges Schaller, Diane Fossey i Jane Goodall, conegudes pel gran públic i a nivell internacional, en part gràcies als llargmetratges que han retratat les seves vides.

El 1958 va ser nomenat director del Centro de Adaptación y Expermentación Zoológica d'Ikunde, des d’on treballarà per institucions tan prestigioses com la National Geographic Society, la Delta Regional Primate Research Center de Louisiana o la New York Zoological Society. Durant aquet període té lloc el seu descobriment més important: l’ús d’instruments per part dels ximpanzés, recerca que serà publicada per la revista Nature el 1969, en un moment en què a l’Estat espanyol no es reconeix gens la tasca dels científics.

El 1985, el primatòleg es va instal·lar a viure a Barcelona, on va fundar la càtedra de Psicologia animal a la Universitat de Barcelona, consolidant així una vida plena de grans descobriments.