Finals dels anys vuitanta. Joan Baptista Humet omple el Palau de la Música per fer-hi ressonar les seves melòdiques cançons i, molt especialment, aquella “distinta, extraña entre su gente, mirada ausente, Clara...”. Ahir una altra Clara va tornar al Palau de la Música. És una Clara que, com la de la cançó, va anar “a la deriva, se vio atrapada i abandonó el trabajo”. En aquest cas, però, va ser la feina la que va voler abandonar Clara Millet, després que algú considerés que tenia tanta culpa com el seu pare del gran naufragi econòmic del Palau. I la van despatxar.

Però ahir, la Clara d’aquesta història, amb una sentència sota el braç que l’habilita per recuperar el seu lloc de treball –o a ser indemnitzada amb 79.000 euros si així ho considera la direcció– va tornar a les oficines del Palau. I com diu la cançó, “achicando penas para navegar”, Clara Millet va atendre els mitjans a l’entrada per explicar que “estic molt contenta”, per insistir a un càmera de BTV que “el jutge m’ha donat la raó que no tinc cap vincle amb el cas” i per recordar que “els fills no som responsables dels pares”.

I, com diu la cançó, ahir plovia, i com cantava Humet, nevava, i Clara Millet esperava, també ella, “hacer amigos por la nieve”. I ningú sap si un cop a la feina, la seva gent, la mateixa amb qui ha treballat molts anys, ahir la va veure com una estranya.