Economista i militar retirat, Jesús A. Núñez és expert en temes de seguretat, construcció de la pau i prevenció de conflictes al món àrabomusulmà. A més de codirigir l'Institut d'Estudis Sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH), amb seu a Madrid, Núñez també és professor i consultor del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD).

¿Mauritània es considera un país de risc des del punt de vista d'amenaça terrorista?
Mauritània no destaca pel que fa a conflictivitat i violència, però és cert que té una estructura estatal molt dèbil. Es tracta d'un territori immens on viuen quatre milions de persones que ha patit cops d'Estat successius. Hi ha una gran manca de capacitat de control del territori i aquest buit l'aprofiten contrabandistes, bandes criminals i també terroristes. La zona connecta el Magrib amb l'Àfrica negra i és utilitzada per xarxes transnacionals per al tràfic de mercaderies i de persones perquè la debilitat de les estructures de l'Estat ho facilita.

¿Existeixen grups terroristes ben identificats a la zona?
De grups mauritans no n'hi ha cap. Destaca la presència d'Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), que prové de l'algerià Grup Salafista per a la Predicació i el Combat, que ja havia comès actes terroristes i que fa tres anys va anunciar la seva connexió amb Al-Qaida com a representant al Magrib. Des de llavors, han transmès la idea que tenen capacitat per actuar a tot el Magrib i així ho han fet.

¿Tot apuntaria que aquest grup pot ser el responsable del segrest dels tres cooperants catalans?
Tenint en compte que no existeix cap més grup a la zona, sí. La hipòtesi que hauríem d'imaginar és la d'un acte comès per ells mateixos o bé per bandits locals que trafiquen amb els segrestats com una mercaderia que ofereixen als terroristes.

¿El grup de cooperants hauria d'haver pres més precaucions?
Les bombolles de seguretat acaben allunyant els cooperants del seu objectiu principal. D'altra banda, si decideixen contractar seguretat privada, sovint se'ls acusa de pagar mercenaris i de finançar organitzacions que no són pròpies de la cooperació. La seguretat mai és total per evitar un segrest, però és que tampoc és la prioritat dels cooperants.

Per què els cooperants s'han convertit en un objectiu específic?
Hi ha una militarització cada cop més forta de l'acció humanitària. Els actors militars que entren en escenes de conflicte es disfressen de cooperants i la població local ja no distingeix res.

¿Creu que els segrestadors sabien qui eren els segrestats, entre els quals hi ha un empresari?
Em sorprendria molt. Circulaven per la carretera més transitada del país, per on passen objectius potencials contínuament. N'hi ha prou que algú donés l'avís des d'una benzinera. I l'objectiu més fàcil era l'últim cotxe. Tal com va anar tot, em sona a acció improvisada. Qualsevol objectiu occidental els serveix per obtenir un rescat i llançar una proclama.

¿La gestió del segrest de l'Alakrana ha donat ales a altres grups?
La immensa majoria dels segrestos s'han resolt amb el pagament d'un rescat, i no només el de l'Alakrana. Les solucions militars són l'excepció. Generalment, l'objectiu occidental és sinònim de pagament de rescat.