Aquest vespre s’inaugura a la Capella de Santa Àgata de la plaça del Rei l’exposició Barcelona-Madrid, 40 anys d’acció veïnal. Història de dues ciutats i de les lluites urbanes que han forjat el present del seus barris. La mostra s’estarà en aquest delicat espai gòtic, que és una dependència del Museu d’Història de Barcelona, fins a l’1 de febrer i després serà itinerant pels districtes de la ciutat.

Eva Fernández, presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), l’entitat que amb la Federació Regional de Madrid ha tirat endavant l’exposició, explica que la mostra vol contribuir a fer visible la història del moviment veïnal i la seva influència en la transformació de totes dues ciutats.

L’exposició, que ha necessitat l’esforç sempre voluntari de molta gent, coincideix amb un moment de desencant polític agreujat pels casos de corrupció, i la FAVB vol aprofitar la situació i, en lloc de seure i lamentar-se, utilitzar la memòria per tornar a la primera línia de foc recuperant els seus orígens en la defensa de la ciutadania.

Pel que fa a Barcelona, la mostra està estructurada en 100 fitxes que expliquen les conquestes del moviment i que es visualitzen en 130 punts al mapa de la ciutat. De forma simultània, s’ha editat un número monogràfic de la revista Carrer i un llibre de la col·lecció Quaderns de Carrer que aprofundeixen els continguts de l’exposició.
De les cent victòries veïnals que recull la mostra, un 10% es van aconseguir en els últims anys de la dictadura; un 30% en els dos anys de Transició (amb els alcaldes Enric Masó, Joaquim Viola, Socias Humbert i Font Altaba), i el 60% en els 30 anys d’ajuntaments democràtics. En reflexionar sobre aquesta estadística, el periodista i historiador Jaume Fabre conclou que durant la Transició hi va haver una victòria veïnal cada mes i que en democràcia la mitjana s’ha reduït a dues a l’any.

Per més inri, aquestes victòries no són reconegudes per l’administració. En la propaganda municipal, que és abundosa, no es diu mai quins equipaments (zones verdes, centres cívics, transports..) existeixen gràcies a la insistència dels veïns. Ho explica de forma meridiana el periodista Marc Andreu: “L’Ajuntament de Barcelona té un opuscle on hi ha els 51 centres cívics, i d’aquests potser 20 són fruit de lluites veïnals. Doncs aquesta gènesi no s’explica enlloc. Tampoc Parcs i Jardins recorda que hi ha parcs a la ciutat que hi són gràcies a les lluites veïnals. O el mateix Museu d’Història de Catalunya, quan explica la seva formació, no recorda que la recuperació de l’edifici també és fruit d’una altra lluita”.

El poder, i no només el que procedia de la dictadura, ha menystingut sempre el moviment veïnal. És ben estrany que l’alcalde Josep Maria Porcioles dediqui en les seves memòries més pàgines a parlar –malament, esclar– de les associacions de veïns i de les bronques que hi va tenir que Pasqual Maragall, que liquida el tema en quatre pàgines.

Manca d’estudis
El menysteniment va de la mà de la ignorància. A part de les cròniques d’urgència fetes pels mitjans de comunicació i de la memòria dels mateixos protagonistes, fins ara cap investigador s’havia aturat a estudiar el moviment veïnal, la seva gènesi i les seves conseqüències. Un primer pas per adquirir aquest coneixement és l’exposició i un altre és el treball que en aquests moments estan fent, de forma simultània, diversos investigadors de la Universitat de Barcelona, l’Autònoma, la Pompeu Fabra i la Politècnica.

Un d’aquests investigadors, Ricard Martínez, que forma part del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de l’Autònoma, explica que el seu grup estudia l’impacte del moviment en la construcció de la ciutat; les interrelacions amb el moviment obrer i les crítiques dels interessos capitalistes. També volen investigar el paper que els veïns van tenir en la crisi del franquisme i l’exercici de democràcia directa.