La comarca del Matarranya, l’única de les que conformen la Franja de Ponent en la qual tots els municipis són de parla catalana, és un perfecte banc de proves per prendre el pols a la vitalitat del català en aquesta zona del domini lingüístic. Amb capital a Vall-de-roures, aquesta comarca habitada per poc més de 15.000 persones viu a la vegada el fet de ser el territori on l’ús del català és més present de tot l’àmbit –superior a molts indrets de Catalunya– i un dels llocs on la protecció oficial és més feble.

“La situació és d’un ús molt extensiu a nivell de carrer”, afirma el sociolingüista Natxo Sorolla, que afegeix que la situació “és bastant diferent” quan es tracta de la “llengua institucional”, on el català gairebé no té presència. “L’escola és completament en castellà i només hi ha dues hores de català en tota la setmana” , afegeix.

De fet, el català, llengua que domina un 90 per cent de la població, tan sols té un tímid reconeixement en la legislació aragonesa a l’espera que una llei de llengües, que les Corts haurien d’aprovar per mandat estatutari, en reconegui l’oficialitat. El projecte, però, topa amb la negativa del PAR (Partit Aragonès) a admetre la denominació de català per a la llengua de la Franja.

La qüestió del nom
Tal com passa en altres territoris del domini lingüístic, el nom que designa la llengua és motiu d’estèrils polèmiques que, tot i topar contra el sentit comú i els criteris filològics, perviuen per raons polítiques. Tot i així, el sentit comú comença a imposar-se, fins i tot a les files del mateix PAR. Francisco Esteve, alcalde de Pena-roja de Tastavins, reconeix que per a la majoria de veïns és clar que “la llengua que parlem és el català”, tot i que encara n’hi ha que mantenen la denominació de chapurreao. Però Carlos Fontanet, també del PAR i president comarcal, considera que totes les denominacions –“chapurreao, matarranyenc o català”– són vàlides i, a més, defensa que sigui una “acadèmia aragonesa” la que fixi els criteris lingüístics sobre el català, en comptes d’una institució com l’IEC.

En tot cas, pel filòleg Artur Quintana, “no hi ha trets específics” del català d’Aragó, ja que tots els parlars de la zona tenen relació amb el que es parla a l’altra banda: “Més cap al sud s’assembla més al valencià, més cap al nord s’assembla més als parlars de Lleida i més amunt s’assembla als parlars del Pallars”.
Tot plegat, la situació present a la Franja, amb problemes també pel que fa a l’escolarització, és la d’esperar que finalment se’n reconegui l’existència de forma oficial.