Molt abans que els de Lepe es convertiren en els reis dels acudits, allà a meitat del segle passat, estaven de moda els acudits de baturros, sinònim de rústics camperols. Doncs bé, cada vegada que veig els panegírics que es fan lloant Internet i la informàtica en general com a recurs o medecina miraculosa que ha de solucionar tots els problemes de l'educació, em va a la memòria aquest acudit:

Entra un baturro a una òptica i demana unes ulleres per a poder llegir. El dependent comença a traure ulleres de diferents diòptries i li mostra una revista per a que comprove si pot llegir o no.

—Amb aquestes pot llegir bé?

—No, amb aquestes no.

—I amb aquestes altres?

—No, tampoc no.

I així fins esgotar tota la gamma de diòptries disponible.

Finalment, l'òptic, recelós, li pregunta:

—Però, vosté sap llegir?

—Manyo! —li contesta el seu client— Si sapiguera llegir, per a que voldria jo unes ulleres?

I és que, com diu el mestre José Antonio Marina: «Un ase connectat a internet segueix sent un ase». El que passa és que els nostres polítics fan com aqueixos pares tan ocupats o tan despreocupats, que amb mala consciència per no fer cas als fills, els cobreixen de regals i llepolies sense adonar-se que el millor regal que els podrien fer és atendre'ls, participar de la seua vida i parlar amb ells. I l'educació no necessita tant de pissarres digitals, ordinadors, canons de projecció i Internet com d'atenció, reflexió, avaluació, abandonament de prejudicis ideològics o dels miserables interessos electorals a curt termini... i del papanatisme.

Perquè el papanatisme davant les noves tecnologies és una epidèmia. Una epidèmia que, curiosament, afecta més als polítics, especialment quan oloren les eleccions, i a la premsa que se les vol donar de moderna i avançada, que als propis professionals de l'ensenyança que lluiten dia a dia en la trinxera de les aules, dins d'un sistema educatiu mal dissenyat i pitjor gestionat.

Perquè, en definitiva, internet i la informàtica no són sinó unes ferramentes més en el procés d'educació i, evidentment —faig meua una reflexió de Jordi Rovira de fa uns anys a La Vanguardia— aquestes tecnologies proporcionen molta informació, possibilitat de relacionar-la i grans possibilitats de motivació, però qui està davant de la pantalla ha de saber comprendre, seleccionar i aprendre aquestes coses. La memòria personal —el nostre propi disc dur— continua sent imprescindible.

En definitiva, que cal saber moltes coses per a poder aprofitar les possibilitats de les noves tecnologies i no se soluciona res informatitzant i connectant a Internet unes aules repletes de joves que, en realitat, no podran aprofitar-lo perquè els manquen els coneixements i els hàbits culturals més elementals. Aquells que s'adquireixen per altres vies més tradicionals.

«A poc a poc, la xarxa fa evident la inutilitat del model memoritzador» diu Hèctor Ruiz, fundador d'una empresa que es dedica a elaborar textos digitals. Evidentment, la memorització per la memorització és absurda, però la desqualificació actual de la memòria en els processos de l'ensenyança no duu a res de bo. Sense coneixements guardats a la memòria, i aquesta, literalment, en el núvol d'Internet, les persones perdem l'autonomia i ens convertim en simples terminals d'un sistema que ens anul·la com a individus.

O, pot ser, aquesta és la finalitat oculta de tota aquesta moguda? U comença a estar paranoic i a veure fantasmes!