Olot va viure el 17 i 18 d'octubre del 1940 el pitjor aiguat de la seva història. Tot i que en altres ocasions la ciutat ha tingut inundacions, l'aigat, que és com s'anomena popularment a la capital de la Garrotxa, ha quedat imprès en la memòria col·lectiva dels olotins per la seva envergadura i les tràgiques conseqüències que va tenir (van morir-hi nou persones; set d'una mateixa família). Tots aquests factors van fer que l'Institut de Cultura d'Olot i Zeba Produccions iniciessin, fa un any, el rodatge d'un documental sobre l'aiguat basat en la memòria de les persones que el van viure.

Ahir, el Teatre Principal d'Olot es va omplir amb motiu de l'estrena del documental. A l'inici de l'audiovisual una desena d'especialistes (geògrafs, historiadors, meteoròlegs...) fan una exposició tècnica de les raons que van provocar l'aiguat i situen els espectadors en el moment històric dels fets ( just un any després d'acabada la Guerra Civil espanyola). Especialment colpidor és el testimoni dels olotins que van viure l'aiguat, ocorregut fa setanta anys. La majoria són records d'infantesa que, segons admeten alguns, d'una manera o altra els han marcat la seva vida.

Entre el 17 i 18 d'octubre del 1940, es calcula que van caure a la capçalera del riu Fluvià entre 600 i 800 litres per metre quadrat d'aigua, segons es constata en les dades registrades de les estacions meteorològiques més pròximes de l'època, la de Beget i la de Camprodon. Aquest temporal va fer canviar fins i tot el curs del riu Fluvià (va deixar d'existir un meandre que fins aleshores hi havia al Molí del Collell), i va inundar bona part del sud d'Olot, fins a l'antic parc, l'actual plaça Josep Clarà. Una de les afectacions més grans les van tenir les indústries olotines, moltes de les quals estaven situades a prop del riu. Fàbriques destrossades, gent sense feina i un llarg procés de recuperació van ser les conseqüències de la pluja. La pressió de l'aigua va fer caure la muralla dels Caputxins, i va fer passar a molts veïns el que asseguren que va ser “una nit de por durant la qual ningú va dormir”. L'aiguat va generar també la que per a molts olotins és la cançó popular més arrelada de la capital de la Garrotxa, La cançó de l'aigat d'Olot, obra de Pere Juvinyà, conegut com en Pere Pelut. Ahir, quan es va acabar d'emetre el documental, uns quants dels assistents van pujar a l'escenari a cantar la cançó, i s'hi van afegir una bona part dels assistents. Marc Vila, director del documental i un dels responsables principals del projecte (juntament amb el meteoròleg Jordi Zapata), va considerar que les hores d'entrevistes enregistrades durant l'any d'elaboració són “un document històric important, ja que han passat 70 anys des que hi va haver l'aiguat i potser és una de les últimes ocasions que tenim de parlar amb alguns dels testimonis”. Vila explica que totes les gravacions, tant les que apareixen al documental com les que no, es guardaran a l'arxiu històric de la ciutat per assegurar-ne la conservació. El documental s'ha editat també en DVD i es podrà comprar a les llibreries d'Olot per 10 euros a partir de ben aviat.