Deu ser la metafísica la que ha inspirat l'edificació de les grans catedrals, però tant ara com en èpoques encara més obscures és la física la que les manté dretes o les deixa caure. La Sagrada Família, que ha resistit en vertical l'emocionant pas subterrani de la tuneladora, demà serà solemnement consagrada en català per Benet XVI. I en aquest país de gent trastornada per la identitat, la notícia ha estat que ho faci en la llengua de l'indret i no en swahili.

No podem deslliurar-nos ni per un instant d'aquest neguit, però si poguéssim estaria bé considerar la visita d'aquest home, que algú que se'l mira amb bons ulls ha definit com un viatger de l'esperit, amb la transcendència que suggereix el terme. Déu no va morir quan Nietzsche en va donar la notícia i encara avui quasi el 90% de la població mundial es declara creient. Però la pràctica i el seguiment dels preceptes corresponents es redueix i la capacitat d'ordenar-nos la vida segons les veritats revelades que estableixen per decret diví els punyeteros que se'n proclamen intèrprets ha minvat extraordinàriament.

Ara que aquí ja no mantenen el tron de forma tan indiscutible al costat o damunt dels poders terrenals, demanen amb humilitat un lloc a la plaça pública i afirmen que la fe i la raó son compatibles i, fins i tot, gosen atribuir-se els mèrits de la societat oberta. Si no tinguéssim memòria de qui aixoplugava el seu pal·li, si no sabéssim de les estretors tradicionals de la seva mirada, si no veiéssim en el miralls d'altres religions avui més vigoroses, com l'islam, fins a quin punt la seva concepció del món tendeix a ser totalitària, és a dir, a abraçar-ho tot, potser ens farien dubtar. Valors! Espiritualitat! exclamen, però se centren a mantenir els privilegis del Concordat i la Cope i els tics imperials de la reconsagrada Conferencia Episcopal espanyola i algun que altre negoci tèrbol.

En aquestes terres la història ha forjat clericals i anticlericals afiladíssims, encara que avui el tremp de les respectives espases s'ha suavitzat sensiblement: però al marge d'aquestes tradicions confrontades i reivindicant un Déu molt més seductor que el que santifiquen uns i situant-se sovint molt més a prop dels febles que teòricament preocupen els altres, existeixen uns creients que aquests dies han procurat fer sentir la seva veu desaprovant la mercantilització, la imatge mediàtica, l'ostentació i la institucionalització de l'església.

La providència m'ha fet arribar justament ara un exemplar de l'Agenda Llatinoamericana del 2011 que s'acaba de presentar a Girona. La inspiren cristians com Pere Casaldàliga, com José Maria Vigil, gent admirable que s'ha compromès amb la vida i amb els pobres que, generalment, escriuen i animen uns textos situats a ran de terra, però que en aquesta ocasió alcen la mirada per interrogar-se sobre Déu.

Per reclamar més evangeli i menys religió, per advertir que la qüestió no és creure o no creure, sinó en quin Déu es creu. Per canviar el món, escriu Casaldàliga, s'ha de canviar d'església i de Déu. I també de papa, pot afegir qui no temi l'excomunió. En tot cas, l'agenda proporciona una llum més resplendent que la que travessa els vitralls de la Sagrada Família i l'esperança d'un món molt més habitable que el que anuncien els que demà passejaran exaltats per Barcelona.