Diu el tòpic que a València no parla valencià ni Déu. Potser la frase ve del fet que —efectivament— l'església valenciana va abandonar fa anys i panys la llengua dels valencians, fent allò que tan magistralment ha fet la jerarquia catòlica al llarg dels segles: posar-se del costat dels forts i en contra dels febles. En tot cas, qui la diu no sol referir-se a les parròquies sinó a la gent pel carrer, i particularment als comerços.

«Tot és baixar del tren a l'estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!». Segur que aquesta frase l'hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: «I tu, en quina llengua parles quan vas a València?». Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d'ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.

Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i —amb la meua companya— vam anar al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s'ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.

Potser algú es preguntarà quin és el truc? L'explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n'hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement —d'entrada— no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l'oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és —sens dubte— un gest de cortesia i un acte de bona educació.

No sé quantes d'aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l'havien aprés a l'escola o al carrer. I no m'importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d'una perspectiva comercial, es tracta —evidentment— d'una estratègia correcta.

Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s'adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s'hi parlarà passa —d'entrada— per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i —treballant a favor de la confirmació del tòpic— parlem directament en castellà.

Els tòpics, com els prejudicis, només s'estavellen contra l'experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem —d'entrada— a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan —d'entrada— parleu en valencià.