Punset a escena Alba Sarraute (Barcelona, 1982) és lectora d'Eduard Punset. Les seves reflexions s'infiltren en el discurs dels seus espectacles. Són còmics i àcids. Ella no gasta nas de pallasso ni gepa de bufó. Però s'identifica sovint amb l'ase dels cops i, alhora, és prou rebel per atacar. ‘Soy la otra (La Diva)' és un espectacle multilingüe amb una lletra prou clara. L'actriu no està disposada a cedir a la diva. Aquests dies és al SAT!
Quin és el públic d'Alba Sarraute?
Mirando a Yukali el vaig fer a partir de textos que em vam impactar en l'adolescència. Per això, crec que s'hi poden identificar ells, com a persones perdudes. que s'estansituantalmón També crec que agrada al públic adult d'esquerres; els de dretes no volen entrar en conflictes amb la religió, per exemple. A Burgos, vaig provocar, sense pretendre-ho, una discussió a platea entre uns que marxaven i criticaven i uns altres que els increpaven. No he dit mai que sóc només per a adults, però tampoc no he vist cap nen que surti traumatitzat d'una obra meva. Les meves obres no valen per a un pare moralista que dóna al fill una educació tancada.
Al SAT! presenta La diva, un esglaó més enllà de la tesi d'autodestrucció.
A Yukali... denunciava que ens estem carregant el món, casa nostra. L'humà no sap escoltar-se i s'autodestrueix. La meva diva vol ser perfecta, com les estrelles de Hollywood (Madonna, Michael Jackson són bons exemples). Necessita que 300.000 persones s'estirin els cabells mentre ella canta. Si segueixes investigant, veus que aquestes persones no estan equilibrades, tenen un conflicte d'infància, han sentit un moment d'abandó i han perdut l'equilibri. L'obra explica en un sol concert la vida d'una persona que vol ser-ho fins al seu final.
Una diva sempre cau del pedestal.
Van d'un extrem a l'altre. Com que comencen malament (la infància) acaben malament i dient “però si jo només volia ser estimada”.
Diuen que a Soy la otra (La Diva) es veu una Sarraute menys pallassa.
S'hauria de veure qui va començar a dir que jo sóc pallassa. Jo faig circ i teatre. Es diu que faig pallasso per a adults, humor intel·ligent. No ho sé. A mi el que em flipa és el cabaret. Hi ha el món de bufó que ataca (com Albert Pla o Leo Bassi) i el del pallasso, que és el que rep patacades. El meu personatge té els dos caràcters. No m'agradaria perdre'ls.
Com es prepara un nou muntatge després d'un èxit. Aclapara?
Va sortir sol. És com una evolució. Cada tres anys surt un tema nou. Ara ja no em sento identificada a Yukali, tot i que segueixo fent-ne funcions.
Les dives són a l'òpera. A les estrelles del pop els escau més el títol de reines, no?
Per a mi una diva és qualsevol persona que vol tocar la divinitat.
No és restringit, per tant, als artistes?
Es pot ser mestressa de casa i diva alhora. Es creuen tocats de la mà de Déu.
Ser divo és estar equivocat, doncs?
És voler estar pròxim al cel i fugir de l'infern. Quan s'és divo, no s'accepten les forces terrestres. I això és un problema.
Com una diva destrueix el planeta? Què hi té a veure la fama i el consumisme?
No ets del grup si no portes uns Levy's. Ara, jo no dono respostes, només plantejo preguntes. Jo em pregunto: “Per què les meves companyes de classe es passaven tres hores al lavabo?”, “Per què cal dur sabates de taló si em fan mal als peus?”. No m'he sentit mai propera a aquesta feminitat. El meu personatge, de tan arreglada que vol anar, es converteix en un monstre, en una drag queen. Busco la seva androginitat.
D'on surt el material per fer l'espectacle?
Escolto, penso, llegeixo. M'agraden molt els llibres d'en Punset. Ara, quan vaig acabar el text, em vaig adonar que havia escrit la història de la meva germana argentina (el pare va marxar del país durant la dictadura i va formar una altra família i ella es va sentir rebutjada). No hi ha culpa de ningú. Un pare que pega, segurament va ser agredit de petit. La decisió la té el nen, de voler canviar. Tothom ha de netejar la seva pròpia merda. Que cadascú sobrevisqui com pugui.
No es pot aspirar a la felicitat?
No hi crec en la felicitat constant. Crec en ser útil a la gent, ser generós i altruista i no infeliç. La felicitat constant t'aparta dels conflictes reals. Som diferents i infeliços per naturalesa, això ens fa progressar. L'obra, però, té un punt positiu, juvenil. Encara creu que tot és possible. El meu pare lluitava molt quan era jove. Ara als 65 anys, ja no tant.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.