I probablement molta gent també. Una fart del que la premsa –i no tan sols la dita pipol– anomena l'afer Strauss Khan, o sucumbint a la moda, DSK. Vull parlar de la premsa de tots els països, de totes les llengües, de la premsa francesa, catalana, espanyola, anglesa, i, és clar de la dels Estats Units, els campions pel que es relaciona amb el sensacionalisme. Finalment aquest senyor, vull dir Strauss Khan, no ens interessa gaire. Personalment penso, fent servir una expressió que utilitzava sovint la meva veïna de Sant Feliu d'Amunt, la Caterineta d'en Martinot: “Aquest monsieur és pas cap bri recommandable”. He tingut aquesta reacció de fins al capdamunt unes setmanes després de l'inici de l'afer pensant en el títol d'un article de Jean-Claude Guillebaud, “El rinoceront mediàtic”. La premsa s'assembla a un rinoceront, el qual, sense intel·ligència i amb una vista molt dolenta, ataca en línia dreta, sense reflexió, ataca, corre, corre, i en poc temps es cansa i torna atacar però en sentit contrari. I pot durar moltes hores. La premsa, en poc temps, ha tingut la temptació de considerar DSK com un malparit i la cambrera del Sofitel com una víctima. I, de sobte, sense pensar que una reflexió d'uns pocs minuts hagués pogut ser necessària, canvi de camí del rinoceront, la cambrera és una mentidera i DSK un manipulat. La premsa, que sigui escrita o de ràdio, televisió, premsa paper o web, fa com el rinoceront, és incontrolable, com l'animal un petit soroll, una petit olor, una cosa que no se sap d'on prové, la fa posar en moviment. I ataca quasi, per utilitzar una expressió dels aviadors, sense visibilitat i ràpidament, si em puc permetre un neologisme, sense llegibilitat.

I a més a més, exagerant aquests punts de vista sobre l'afer, canviant de camí segons l'hora i les novetats que sovint no en són, amaga les altres notícies, que són terribles. Per exemple, la guerra –car és una guerra tan sols si es diu el contrari– a Líbia, la terrible repressió a Síria, la crisi i el que no volem veure a propòsit de les complicacions financeres de l'Europa; el propi President del banc central, Jean-Claude Trichet, parla de negligència culpable i diu que té “la impressió de predicar en el desert”. Tot això i moltes altres coses. Per exemple, el que passa a Àfrica amb el nou país del Sudan del Sud, per exemple els indignats, per exemple la justa còlera dels pobles, tot això desapareix darrere la interminable telenovel·la novaiorquesa que capta l'atenció, fa vendre paper, dóna com a notícia el que no és… notícia.

Compte! Dient això no faig un atac contra la premsa en la seva definició, m'acontento d'assenyalar una reacció del moment que m'empipa. La seva utilitat, la seva necessitat, vull dir de la premsa, no escapa a ningú, però ningú ens pot fer un retret quan assenyalem el que pensem que és una de les seves exageracions. Ara tinc la impressió que els mitjans d'informació es mouen sense reflexió a l'interior d'una actualitat imprevisible. I tenen practicament tots la mateixa reacció: envestir segons llur orientació política, quasi sense reflexió.

Com que sé que les coses canvien, espero que, en un avenir proper aquesta institució absolutament necessària, la premsa, canviï de camí i torni agafar el de la senzilla informació, porta oberta a la discussió, a l'admiració, a la contradicció i no a la sola curiositat sovint maldestra si no malsana, nociva. No s'ha de copiar el rinoceront, que, ja ho sabem, no és intel·ligent ni té bona vista.

Jep Gouzy