Sense abandonar la Cerdanya pots passar de Puigcerdà a la Guingueta d'Ix, canviant així d'estat. No vull dir que passem de sòlid a líquid (la calor, allà dalt no és tan intensa), sinó que abandonem la demarcació administrativa espanyola, per passar a la francesa. I això, tot i que no ens agrada, no són només ratlles traçades sobre un mapa, sinó que acaba afectant els usos, els hàbits, i sospite que fins i tot les capacitats de la gent.

A la terrassa d'un bar de la Guingueta, que no deu quedar a més de 2 km de la ratlla del terme de Puigcerdà, uns amics meus van demanar un tè. Tot i que en francès, la paraula sona bastant igual, la cambrera no semblava capaç d'entendre'ls, en primera instància. Una pausa, un somriure educat i el gest de dur-se una tassa als llavis van obrar el miracle, i la jove incompetent els va dur la infusió que desitjaven.

Poc després vaig acompanyar les meues filles al bany. Mentre la menuda n'utilitzava un, l'altra —de cinc anys— esperava a la porta de l'latre, que estava ocupat. Quan —finalitzada l'operació— ens en tornàvem cap a la terrassa. La meua filla gran em va dir: “Una senyora m'ha dit si volia entrar al vàter...però m'ho ha dit d'una altra manera, i jo li he contestat que sí amb el cap, perquè m'entenguera”. Òbviament, “d'una altra manera” volia dir en francès, una llengua que no forma part de les que elles escolten quotidianament.

És a dir, que una jove adulta, presumptament francesa i en possessió de les seues facultats intel·lectuals (qualsevol que siga la quantia en què les atresora) és incapaç d'entendre una paraula que —petits matisos de pronúncia a banda— és idèntica a la que designa la mateixa beguda en la seua llengua. D'altra banda, una nena valenciana, que no té cap contacte habitual amb el francès, és perfectament capaç d'entendre una comunicació contextualitzada (a la porta d'un vàter és poc probable que una persona desconeguda et pregunte —posem per cas— la teua opinió sobre l'arquitectura minimalista), i de respondre d'una manera que facilita la comunicació, en comptes de dificultar-la.

Si tenim en compte que la meua filla no hi tenia res a guanyar, mentre que la cambrera es guanya la vida venent begudes, potser haurem de concloure que la prepotència lingüística, aquella actitud que mantenen molt parlants de llengües poderoses, que els porta a considerar que tothom se'ls ha d'adreçar en el seu idioma, perjudica severament les capacitat intel·lectuals. Potser convindria encunyar una nova denominació per a designar aquest fenomen. Jo hi proposaria Dany Lingüístic Greu, una síndrome que podria definir-se com un dèficit comunicatiu d'ampli abast, associat a la prepotència lingüística, que pot perjudicar àmpliament l'habilitat lingüística de les persones afectades, limitant així —severament— llur capacitat de comunicar-se efectivament amb uns altres éssers humans.